Pensaments assilvestrats

Acaba de passar un dels pocs ponts d'enguany. L'anomenat de la puríssima o de la Constitució, fent honor a les dues festes que el constitueixen. Han sigut uns dies familiars, tranquils. De Benicarló a Seròs i de Seròs a Fraga i anar fent. Hem gaudit de la familía i la família ha gaudit amb nosaltres, suposo. Val a dir que han sigut uns dies gèlids i més aviat ventosos, sobretot si tenim en compte la bonança de la que veníem, la qual cosa encara ha convidat més a fer vida familiar. Volíem anar a fer una menjada a la Era, però el fred i el fet de no tenir la porta i la finestra  del mas posades ho ha impedit. Jo hi vaig anar a pegar volta, com se sol dir, i a comprovar els estralls dels aiguats dels últims dies: forats al voltant de la fosa sèptica, perquè la terra encara no està assentada, i humitats dins al mas. Això s'ha de sol.lucionar d'una vegada, tal com li he fet saber ja al paleta responsable. Ara bé, tenint en compte la planificació de la temporada, calia en

Les lleis de l'evolució són implacables. Afecten a tot allò que ens envolta. A vegades el pas del temps es xifra en una simple acumulació de fets; d'altres, en canvi, es donen transformacions substàncials de determinats estats de coses. I el món del ciclisme no n'és alié. Jo mateix he evolucionat esportivament parlant (en els altres ambits de la vida també, certament). Enguany m'he plantejat la temporada a cavall de la bicicleta de carretera. Això no vol dir que renunciï a la BTT, de cap de les maneres! Però els reptes els he ubicat en l'àmbit de la carretera. Dic els reptes perquè trobo que en la vida cal tenir sempre reptes o objectius, digueu-ho com vulgueu. L'anar fent sense un horitzó definit no ho veig clar, almenys a hores d'ara. És evident que al parlar de reptes no penso pas en anar al Tour de France. Es tracta de plantejar-se d'objectius factibles amb d'esforç, però. Si no fossin factibles seria frustrant plantejar-se'ls; si no requeris

Després d'un estiu atípic meteorològicament parlant i un començament de curs encara més atípic si atenem al clima i sobretot al quan i al com s'han inciat les classes, ha arribat l'hora de reemprendre el bloc. Seria molt llarg i del tot innecessari d'enumerar tot allò que ha representat l'estiu. Hi ha qui parla de grans viatges i de grans gestes. Jo puc apuntar, per exemple, el record d'una de les poques tardes caluroses de l'estiu que vaig viure a la Era entomant les conseqüències d'una temperatura 37 graus i la conseqüent solanada, mentre els paletes escampaven formigó i un servidor empalmava tubs de reg. També podria parlar del record de l'espectacle Scalada-Mater Natura del Circ du Soleil que vaig presenciar amb tota la família a Andorra, de les tardes a la piscina de Seròs, a la granja de l'Àngel  a veure els cavalls amb les xiquetes, a les cales d'Irta, a la platja del  Trabucador... Em trobo en un moment de la vida en què no pen

Han anat passant els mesos, els dies... i hem arribat a la fi de curs. Ara és quan tinc més feina que mai, la qual cosa encara es veu incrementada perquè he d'assistir com a corrector a les proves de Selectivitat a Castelló i també perquè hauré d'anar també a les proves a la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià deVinaròs com a examinador. Corregir, corregir i corregir. Això és el que he de fer al llarg del mes que ve, fins a meitat de juliol. I en relació al tema del pedal, sinó a fi de curs, ara em prendre un descans de marxes, que no de rodar, perquè em trobo esgotat física i psíquicament. Ahir vaig acabar cuit de veritat. Vaig plantejar-me seriosament fins i tot fer la ruta curta. M'he esgotat realment aquests darrers quinze dies. La setmana passada vaig anar a la Cursa del Llop, una prova de Btt de 90 km i més de 1300 metres de desnivell pel Parc Natural dels Ports. I ahir vaig anar a la Duextrem d'Amposta en la modalitat de Btt, fent més de 1000 metr

L'home (i la dona) és un animal polític ( zóon politikon , en versió original) afirmava Aristòtil. Això no vol dir que per naturalesa tendim a dedicar-nos o bé a ocupar-nos de la política, ni de bon tros! Ara que venen les eleccions europees de ben segur que podem constatar més aviat el contrari. Les mostres d'enginy dels polítics fent campanya ens deixen almenys un nivell per darrere del que ens mereixem en l'escala antropològica. I el número d'abstèncions que s'esperen el dia D pot batre rècords. No és a la política, doncs, a allò a què es referia Aristòtil. Què l'home siga un animal polític vol dir que són éssers socials, que vivim en la polis (ciutat=societat) per naturalesa. I l'estagirita ho remata dient que al marge de la societat, sense els altres, només podem ser o besties o déus, o siga, o estar per davall o per damunt de l'home. Nietzsche afegeix que hi ha una altra espècie a banda de les esmentades, a saber, el filòsof... Vistes així les cos

El Priorat és país peculiar. Dic país en el sentit en què Josep Pla utilitzava el terme per referir-se a l'Empordà. Un país és, doncs, una realitat en si mateixa, un espai amb una manera de fer i una geologia pròpies, per dir-ho breu. I el Priorat ho és, sens dubte. La seua ubicació especial fa que mantingui un cert aïllament envers la resta del territori català. I això per a mi és una virtut, no un defecte, perquè li ha permés conservar una personalitat pròpia. Els seus pobles petits, penjats a la roca, amb accessos costeruts i el seu vi excepcional la defineixen. A la plana, a la costa i fins i tot a l'alta muntanya l'adotzenament i els efectes homogenitzadors de la globalització han fet estralls. Ahir vaig fer la meua primera volta en bicicleta pel Priorat passant a tocar del Montsant. Vam anar Josep Xavier i un servidor, mano a mano . Vam fer una volta prou representativa: Flix-Palma d'Ebre-La Bisbal de Falset-La Vilella Baixa-Gratallops-Cabacés-El Lloar-El Mol

Han estat dies molt intensos i amb moltes activitats. No han sigut unes vacances clàssiques, aquestes, ni de bon tros, però últimament (o potser sempre?) vaig de bòlid. Arribava a Seròs el Dijous Sant amb l'agenda plena: anar al mont de Mequinensa, pedalar, començar les obres de la Era, Sant Jordi (que després de molts anys podria tornar a celebrar a Catalunya!), Festa Major del Sant Angel... I per si tot això fos poc, vaig agafar unes angines les quals em vam deixar fora de joc amb tota la feina per fer. De fet, encara cuegen ara i la feina encara no l'he acabada. Però vaig poder gaudir de la Festa Major i de Sant Jordi com feia anys que no feia, siga dit de pas. Per Sant Jordi vaig anar a Lleida, i em vaig trobar els carrers a vessar de gent fins al punt que vaig desistir en l'intent de comprar cap llibre. Enguany el vaig comprar a Benicarló, i ha estat Les aus del Port , publicat pel Centre d'Estudis de les Terres de l'Ebre i escrit pel meu company Joan Muyas.

L'art ha mort ( Die Kunst ist tot ), deia la cèlebre proclama dadaista per reivindicar una nova manera d'entendre l'art i el món de què aquest emergeix. Era potser una afirmació revolucionaria i així mateix diferent a la nogensmenys cèlebre afirmació decimonònica hegeliana en què se certificava també la mort de la l'art. Efectivament, Hegel parlava de la fi de l'art clàssic, de la l'art vinculat a la bellesa, a les idees etèries i cristal·lines de la metafísica; els dadaistes, de la mort de l'art museístic en general. Però les avantguardes a què pertany el dadaisme també han quedat superades. Avui, en els museus d'art contemporani gaudim d'instal·lacions i muntatges que també són interpretacions de la realitat, sí, com l'art de tots els temps, però que queden lluny d'allò que l'art ha sigut al llarg de la història, avantguardes incloses. Però per què parlem ara de la mort de l'art? Que hi tinc a veure jo, amb l'art? Allò que m

Han estat dues setmanes consecutives de descoberta, de patir intensament i de gaudir plenament a la vegada. Dos caps de setmana viscuts en dos espais diferents però igualment entretinguts i novedosos. La setmana passada nova entrega de The Lone Ranger a la II Figot Race a Riba-roja d'Ebre. Era una altra de les marxes de la Xallenge de les Terres de l'Ebre que fa dos anys que vaig resseguint. En aquesta ocasió va ser la més pròxima a Seròs, amb un terreny nou i a la vegada proper. I això va fer que em desplaces a Riba-roja amb dos membres del Club Ciclista Seròs: Josep i Sergi. La proximitat geogràfica i geològica al nostre secà és més que evident, malgrat que la presència del riu i de l'embassament li donen un caire diferent. Tanmateix, va ser un recorregut desconegut, amb unes rampes d'allò més dures, la segona especialment, que acabava dalt dels molins d'Almatret. En total, 44 km i uns 1100 metres de desnivell positiu acumulat. Però el que va fer difere

La setmana passada va ser intenssíssima. El superlatiu és la forma adequada per a caracteritzar-la. Es van sumar un munt de coses: Falles a Benicarló, la Xallenge de Seròs i les mini vacances familiars. Tot plegat ens va fer ballar el cap perquè no teníem clar com encarar-ho, però al final ho vam poder fer tot més o menys bé. XDD La Xallenge David Duaigües (XDD) a Seròs era una cita que no em volia perdre, tot i que vaig estar-hi a punt a causa de les Falles de Benicarló. La canalla m'estira i no se si podré escapar-me'n un altra any. El cas és que va ser una marxa espectacular en tots els sentits: organització, participació, recorregut, climatologia... No es pot demanar més, i això gràcies a l'esforç i la dedicació dels que ho han fet possible. Jo només conec als del Club Ciclista Seròs, però vull creure que els d'Almatret han fet també molt ben feta la seua feina. La prova d'això que dic és l'èxit de participació un any sí i l'altre també. A nivell

Així és com ha acabat la setmana, rematant-la a Seròs. De fet, seria "amb el ganxo", però a Seròs ho díem així: en lo ganxo . El cas és que després de les bones sensacions de la marxa de la setmana passada, la cosa ha anat a menys fins acabar cuit. Dimecres vaig agafar la bicicleta de carretera i vaig fer 57 km i no vaig poder pujar de 163 pulsacions. Ni forçant-me a les pujades. La mitja pels volts del 75 per cent. Aquest entrenament, que faig habitualment, no tocava i hauria d'haver sortit només a rodar. Aquest va ser el primer simptoma d'esgotament, al qual no vaig fer cas. Sense tocar més la bici a causa de la climatologia, sortosament, dissabte faig una bona sessió de crossfit outdoor, és a dir, motosserra i transport de troncs, que em va deixar estovat. Segon simptoma d'esgotament, al qual no li vaig donar importància perquè "només" havia sortit un dia amb la bici. Hauria d'haver fet poca cosa o no res, però l'anar a Seròs s'està