Pensaments assilvestrats

Diguem-ho clar: el darrer exabrupte de l'alcaldessa de València ha fet fortuna. És inexplicable però és així. Missatges de whatsapp, videos de youtube, programes de televisió i fins i tot xapes a la solapa de l'americana d'algun polític rememoren una de les més grans pixades fora de test del panorama polític contemporani. Així, el caloret , que en tot cas seria la caloreta, se sent per tot arreu. El cas és que la caloreta comença a arribar. Dissabte en vaig patir rodant en bicicleta. Va fer un dia espectacular, calurós, assolellat. Vam fer un ruta tan llarga que va arribar un moment en què no sabia si estava entrenant o fent turisme per Castelló. Vam fer 155 km i uns 2500 metres de desnivell. De fet, aquests són els quilòmetres que hi ha des de Benicarló a Seròs; de desnivell diria que n'hi ha molt menys anant cap a Seròs. Anavem passant un poble darrere l'altre. Pobles més llunyans dels habituals: Càlig, Cervera del Maestre, Sant Mateu, Albocàsser, Torre d...

Quan a Seròs parlem del terme o del terreno no ens referim exactament al terme municipal o a un espai delimitat de manera precisa i rigurosa. És un concepte que ve a ser com una mena de hinterland local. Lo terreno és, doncs, allò que d'una manera o d'una altra associem a Seròs, siga per la geografia, la geologia, l'economia o fins hi tot pel garrulisme que mostren els seus habitants  al relacionar-se socialment. Dit d'una altra manera: lo terreno ve a ser allò que Josep Pla anomenava "el meu país". Els dos darrers caps de setmana que he estat ha Seròs he gaudit i sofrint del terme àmpliament. Intentant posar ordre al jardí de casa i a la era, primer, i rodant amb la bicicleta de carretera després. Devia fer almenys tres anys que no esporgava els arbres del jardi de casa: un llorer de la mida d'un campanar, un nesprer totalment desbocat, una parra vella que recorre uns vint metres de paret i dues oliveres joves i de creixement totalment anàrquic. Pe...