Pensaments assilvestrats

Ha estat aquest un cap de setmana assilvestrat. Dissabte vaig estar tot el dia a la Era, amb el foc encés, fumejant sense treva. Tot a la brasa. I entretant, traficant amunt i avall fins a l'esgotament. Destacaria la troballa a casa de la tieta Teresina d'unes postals que la meua padrina Amàlia va enviar al meu padrí Aleix l'any 1939. Les postals comencen dient: "1939 año de la victoria...". I tenen un encunyament del règim autoritzant l'enviament. Poca broma en aquell moment. La padrina escriu al padrí des de Barcelona comunicant-li que l'operació del seu fill Aleix (el meu pare, que havia nascut el 1932) havia anat bé. Imagineu-vos el que devia significar una operació a Barcelona en aquell any, a l'acabament de la guerra, amb el país desballestat. Però el que més m'ha cridat l'atenció era el llenguatge de la carta. Un castellà perfecte, fins i tot literari diria jo. D'escriure en català ni parlar-ne, és clar, malgrat que la seua gene

Això és el que hi trobem en un dels sonets de J. V. Foix en l'obra Sol i de dol . I, efectivament, una sensació semblant l'he tingut aquests dies nadalencs. Recuperant velles sensacions i descobrint-ne de noves en tots els àmbits: en el familiar, l'esportiu i en el vivencial, per dir-ho breu, perquè he decidit encarar l'esdevenidor pensant més en satisfer els meus interessos i els dels que m'envolten que no pas en fer allò que toca , com se sol dir. El que toca és ara el que em toca. A mi em sembla que és aquesta una bona manera de fer front als esdeveniments, maldecaps inclosos. Què hi ha de nou i què de vell, doncs? He culminat les obres de la Era. Bé, les obres amb els paletes. Ara queda moltíssima feina que he de fer jo mateix, progressivament, sense pressa però sense pausa. En un altre ordre de coses, aquestes festes també he disfrutat molt amb la família, fent coses plegats. I en l'àmbit esportiu, he rodat amb la Meritxell i he vist que les sortides que