Tornem-hi!

Després d'un estiu atípic meteorològicament parlant i un començament de curs encara més atípic si atenem al clima i sobretot al quan i al com s'han inciat les classes, ha arribat l'hora de reemprendre el bloc.

Seria molt llarg i del tot innecessari d'enumerar tot allò que ha representat l'estiu. Hi ha qui parla de grans viatges i de grans gestes. Jo puc apuntar, per exemple, el record d'una de les poques tardes caluroses de l'estiu que vaig viure a la Era entomant les conseqüències d'una temperatura 37 graus i la conseqüent solanada, mentre els paletes escampaven formigó i un servidor empalmava tubs de reg. També podria parlar del record de l'espectacle Scalada-Mater Natura del Circ du Soleil que vaig presenciar amb tota la família a Andorra, de les tardes a la piscina de Seròs, a la granja de l'Àngel  a veure els cavalls amb les xiquetes, a les cales d'Irta, a la platja del  Trabucador...
Em trobo en un moment de la vida en què no penso ni en gran viatges ni en cap cosa gran. Fa una dècada sí,  però ara em conformo senzillament en disfrutar de la immediatesa, de la família i d'aquelles coses que em diverteixen de manera provada. I més endavant ja ho trobarem, perquè el demà ningú l'ha vist, tal com se sol dir. El que sí que puc dir és que, pel que fa a les vacances, coincideixo prou amb allò que afirmava Josep Pla al respecte: les vacances són un invent modern (modern per a un home de la generació del padrí, és clar), una mena d'obligació creada. Efectivament, el meu padrí Aleix, que com el meu pare, conduïa un cotxe de línia, no en va fer mai de vacances. Tots els dies de l'any portava gent a Lleida excepte el dia de Nadal i em sembla que un dels dies sants de Setmana Santa. També s'ha de dir que el dia a dia no era com el d'avui; s'anava fent, que no és poc, sense cap altra pretensió. I amb això no vull dir que no necessiti fer vacances com tothom, però del que sí que discrepo és del model més generalitzat de vacances del món en què vivim. Sense voler estemdre'm més en aquesta apartat, voldria afegir un dels comentaris que l'oncle Antonio citava a propòsit de les vacances (ell tampoc no en va fer mai): Què, com ha anat al viatge? -formulava a algú que havia anat a fer un gran viatge en una ciutat important. Molt bé -responia l'altre. I que has vist? -continuava preguntant. Home, moltes coses, aquell monument, aquell edifici... -fins al punt que el viatger en realitat no havia parat esment en res del que havia vist. Això sí, havia anat de vacances!
I pel que fa al ciclisme, sí que puc dir que he rodat i gaudit d'allò més, tant amb btt com a la bicicleta de carretera. De fet, en el mes d'agost he fet més de 800 quilòmetres. Si els hagués fet tots per carretera segurament hauria passat de 1000. Destacaria les sortides amb la secció de carretera del Club Ciclista Seròs: Juanjo, Pere, Javier, Ernesto, Àngel i el meu quinto Josep Xavier, que ara és més carretero que betetero (i jo em sembla que també!). Priorat, Terra Alta, Ports... Rutes llargues, exigents i entretingudes. Rutes per a disfrutar de la bici i de la companyia. Destacaria també l'ascens a Fredes des de Benicarló, una de les rutes més espectaculars que he fet des del punt de vista paisatgístic.

 Ara, però, he tornat a fer btt pensant en la marxa realitzada el passat diumenge dia 14 a Canet lo Roig. La Moleta va ser el club més nombros. i val a dir que allò semblava la copa Benicarló. Estava tot el poble, no hi faltava ningú. Parlar de "gavinetades" és poc per descriure el que es va viure, tot i que després vam acabar tots fent un dinar de germanor. Es curiós veure tot el seguit de patologies que manifestaven en acabar la marxa aquells que no van satisfer les seues espectatives. A tothom li passava alguna cosa. I "deunidó" la mala llet del personal, com quan jo mateix  vaig anar a l'amic Radu, després del pet que va fotre, i li dic que l'important és participar. Això és una de les falsedats més grans de la història de l'esport. L'important és guanyar i s'ha acabat. Cadascú s'ha de guanyar a sí mateix i als seus rivals més pròxims, és clar. Guanyar una cursa és una altra cosa.

Finalment, he de dir que vaig recuperar les sensacions de la btt, que són les d'anar a tot el que dona la màquina. Poc temps i molta intensitat. Ara, vaig acabar cansat com un ruc. Vaig quedar el 60, amb un temps millor del que em pensava. Esperava fer com a mínim 2.30 hores i vaig fer 2.22 (al garmin 2.20, que es van incrementar pel tap de la primera trialera) i una mitja de 165 pulsacions.
 

Una conclusió que he tret és que sí vull fer millors temps, a banda d'entrenar, com és obvi, he de canviar-me la bicicleta. Una 29 de carboni seria ideal. Rígida millor per a córrer, però doble millor pel que fa als meus interessos. Això ho he parlat amb molta gent que ho ha fet i és un pas a donar. El problema són els calers, clar. Així les coses, doncs, continuarem pensant ja en la temporada que ve. A l'horitzó hi ha pendent la creació del Club Ciclista Baix Maestrat-Benicarló, que aglutinarà els membres de La Moleta i dels Punxarrodes d'aquestes contrades. Ja ho anirem explicant.