En lo ganxo

Així és com ha acabat la setmana, rematant-la a Seròs. De fet, seria "amb el ganxo", però a Seròs ho díem així: en lo ganxo. El cas és que després de les bones sensacions de la marxa de la setmana passada, la cosa ha anat a menys fins acabar cuit.

Dimecres vaig agafar la bicicleta de carretera i vaig fer 57 km i no vaig poder pujar de 163 pulsacions. Ni forçant-me a les pujades. La mitja pels volts del 75 per cent. Aquest entrenament, que faig habitualment, no tocava i hauria d'haver sortit només a rodar. Aquest va ser el primer simptoma d'esgotament, al qual no vaig fer cas.


Sense tocar més la bici a causa de la climatologia, sortosament, dissabte faig una bona sessió de crossfit outdoor, és a dir, motosserra i transport de troncs, que em va deixar estovat. Segon simptoma d'esgotament, al qual no li vaig donar importància perquè "només" havia sortit un dia amb la bici. Hauria d'haver fet poca cosa o no res, però l'anar a Seròs s'està convertint últimament en un no parar. Ara això, ara allò, ara un, ara l'altre... De manera que estic replantejant-me seriosament com han de ser els caps de setmana. Aplicaré la dita benicarlanda: després de l'u ve el dos, i així successivament.

Diumenge quedo per fer la Xallenge David Duaigües de Seròs 2014 amb Jordi, i acudeixen, per completar l'equip, August i Pep de Llardecans. A la tercera va a la vençuda: definitivament, se'm van fondre els ploms. El cas és que ni trobant-me perfectament hauria pogut seguir-los, concretament als dos primers, que són Jordi i Pep. I així va ser que vaig anar tot el dia amb el ganxo. Feia molt temps que no anava amb el ganxo, i això t'ajuda a recordar què és. I també t'ajuda a entendre que per molt que entrenes sempre hi ha un moment en què et fons o et fonen. Però bé, com Nietzsche afirmà: "allò que no et mata et fa més fort", o almenys, t'ajuda a replantejar-te el pla d'entrenament.



Més enllà d'això, val a dir que feia temps que tenia ganes de fer la sortida d'aquest diumenge. Va coincidir que el meu quinto Josep Xavier tenia altres compromisos i que l'amic Nano també, tot i que d'una altra naturalesa. I al parlar amb Jordi vam quedar d'acord per fer-la. Oli en un llum. L'altra opció era agafar la bici de carretera, però a l'haver començat ja amb les marxes, tenia més ganes de fer btt. 


El cas és que a les 8 vam quedar al Tonet per començar la ruta els tres ciclistes esmentats abans i jo. El fet de trobar-me amb August em va fer molta il.lusió, perquè és un vell amic al que gairebé no veig mai. El dia va començar fred i boirós, però poc a poc es va anar esvaint i va quedar un dia preciós.

Vam començar fent un bucle equivalent al de la Xallenge real, tal com va proposar Jordi. I després vam seguir fil per randa el camí prefixat. Però a la tercera rampa ja em vaig adonar del que passaria, que anavem a un ritme superior al que podria aguantar. Però vam anar continuant i em vaig anar adonant que la Xallenge d'enguany serà més dura que la de l'any passat. Es fan en sentit ascendent trams que en poques ocasions s'hi fan, hi ha molts senders, trams tècnics de pujada i de baixada... És una ruta exigent que agradarà força però on també s'hi patirà bastant. Però bé, aquesta és la tònica dominant de bona part de les marxes que se celebren avui dia.

Al final, tanmateix, no vam completar la Xallenge perquè feien batuda a la part del tram anomenat de la clàssica i la senda trencapins. Però vam tornar per la Granja d'Escarp, pels pantanos, i al final ens ha sortit si fa no fa el mateix desnivell i els mateixos quilòmetres que la Xallenge: uns 900 metres de desnivell i uns 47 quilòmetres. Vam estar unes 3 hores i 5 minuts de pedal per fer-ho. Jordi em va dir que fent tota la Xallenge hauríem tardat unes 3 hores 20 minuts, més o menys. Enguany, per fer-la en 3 hores has d'estar fort. Jo no sé si la faria ni trobant-me al cent per cent. Ja ho veurem el dia 16 de març, el dia D.

Vaig fer una mitja de 152 pulsacions i una màxima de 177. No vaig forçar tant com la setmana passada perquè no podia, el cos no m'acompanyava, per dir-ho breu. Però ja és el segon cap de setmana seguit que forço la màquina sense haver fet el descans adequat entremig. Penso que és excessiu, però què hi farem



Comentaris

  1. S'ha de dir que anaves en gent que roda molt bé.

    El fet que no pugessis de pulsacions potser és que l'entrenament rodador ha fet el seu fet també. ( ja t'explicaré el pròxim dia que pedalem junts, o que ens veiem al bar)

    El que sí que es cert és que l'esforç del dia anterior el vas deure de notar.

    ResponElimina
  2. Aixo del cos huma es per a mi un misteri tambe des del punt de vista fisic. Estic completament perdut en el tema de les pulsacions, el volum.... Al costat d'aixo, el problrma cartesia de la interaccio de les substancies (cos-anima) es de poca volada!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Per Nadal un pas de pardal

Entre Ares i Benassal... Rampes!

La Mussara 2016