De l'Ebre a la Sarratella
Han estat dues setmanes consecutives de descoberta, de patir intensament i de gaudir plenament a la vegada. Dos caps de setmana viscuts en dos espais diferents però igualment entretinguts i novedosos.
La setmana passada nova entrega de The Lone Ranger a la II Figot Race a Riba-roja d'Ebre. Era una altra de les marxes de la Xallenge de les Terres de l'Ebre que fa dos anys que vaig resseguint. En aquesta ocasió va ser la més pròxima a Seròs, amb un terreny nou i a la vegada proper. I això va fer que em desplaces a Riba-roja amb dos membres del Club Ciclista Seròs: Josep i Sergi. La proximitat geogràfica i geològica al nostre secà és més que evident, malgrat que la presència del riu i de l'embassament li donen un caire diferent. Tanmateix, va ser un recorregut desconegut, amb unes rampes d'allò més dures, la segona especialment, que acabava dalt dels molins d'Almatret.
En total, 44 km i uns 1100 metres de desnivell positiu acumulat. Però el que va fer diferent aquesta marxa és que el desnivell estava en dos trams molt trencadors. De fet, molts que a la primera rampa van apretar més del compte van fer la ruta curta directament. Jo vaig moderar l'esforç i això em va salvar i em va permetre fins i tot gaudir del recorregut.
Al final van prendre part uns 209 bikers. Menys que l'any passat potser perquè el mal temps va deslluir una mica l'acte. Vaig quedar el 102 de la ruta llarga, amb un temps de 2 hores i 42 minuts. Una mitjana de 164 de pulsacions i un màxim de 181. És un resultat bo, sobretot tenint en compte el grup de ciclistes amb què, en realitat, jo "competia", per dir-ho d'alguna manera. El meu grup de referència, per dir-ho amb termes sociologics, no són els primers, ni de lluny, són la gent amb què comparteixo pedals els caps de setmana o de tant en tant.
Però el plat fort ha estat aquest cap de setmana amb la bicicleta de carretera. Feia temps que tenia ganes de fer una ruta com Déu mana. En aquesta ocasió vaig quedar amb rodadors més experimentats, que enguany se'n van a la Quebrantahuesos: Marqués i David. A la cita va apereixer un tal Ángel a qui no coneixia, però que com ells es del grup dels Punxarrodes, un altre dels grups ciclistes de Benicarló. Bé, Marques i David ara també són de La Moleta, un dels clubs més nomborsos, perquè s'estén des de Xerta fins a Benicarló.
El cas és que havíem de fer una ruta d'uns 105 quilòmetres amb dos ports, un de mític com és la Mirona. Però al final vam alterar la ruta i va fer 120 km. La ruta va ser: Benicarló-Alcala de Xivert-Les Coves de Vinromà-Serratella-Albocasser-Tírig-Sant Mateu-Cervera-Càlig-Benicarló, i el plat fort va ser el port de la Sarratella (o serratella). Va ser el primer port amb cara i ulls que he pujat amb la bici de carretera: 12 km de port fins arribar gairebé als 900 metres per sobre del nivell del mar. Val a dir que picava, com es diu en l'argot ciclista, perquè tens aquella sensació que no s'acaba mai i les cames estan més toves de cada vegada. El cas és que quan vam arribar a dalt havíem fet gairebé 1000 metres de desnivell positiu acumulat i uns 60 km. Ens en quedava la meitat del recorregut i havíem de fer encara uns 500 metres de desnivell.
La ruta em va agradar especialment pels paisatges, perquè recorríem carreteres desertes pel bell mig de la muntanya. Anàvem per carretera però tenies moltes vegades la sensació que rodaves amb BTT. No es pot demanar més.
Un altra de les coses que em va aportar la ruta va ser la de saber controlar l'esforç i, així, coneixe'm una mica més a mi mateix. A priori era el més dèbil del grup, i vaig sortir a roda. Marqués va estirar del carro en tot moment. Ángel va seguir-lo al començament, tot i que segons va dir feia tres setmanes que no entrenava. De fet, si ho preguntes a la gent, ningú entrena. Com a molt se surt a estirar les cames o a prendre l'aire fresc i pur de la muntanya. I David i jo anavem més o menys a la par. Quan vam arribar al port Marques i David van anar davant i jo i Ángel darrera. Jo vaig intentar controlar el pulsometre en tot moment i ho vaig aconseguir pujant a un ritme prou digne. Si m'hagués passat de rosca aquí segurament hauria acabat malament.
Quan vam arribar a Tírig, Marqués ens va deixar i se'n va anar cap a Catí, on l'esperaven per dinar, i els altres tres vam enfilar cap a Sant Mateu, Cervera, Calig i Benicarló. El cas és que David i jo vam continuar a bon ritme, però Ángel ja estava trencat. Ens quedaven uns 40 quilòmetres i vam anar ara estirant i ara esperant al company que anava amb el ganxo. Al final, 5 hores pedalades, 1500 metres de desnivell i 120 quilòmetres. De pulsacions mitjanes 150 i de màxim 177. La mitja de velocitat, de 24, que no esta gens malament si tenim en compte que vam estar gairebé una hora per pujar el port de la Sarratella a 10 o 11 km per hora.
En fi, dues setmanes molt productives i amb ganes de repetir les experiències viscudes.
La setmana passada nova entrega de The Lone Ranger a la II Figot Race a Riba-roja d'Ebre. Era una altra de les marxes de la Xallenge de les Terres de l'Ebre que fa dos anys que vaig resseguint. En aquesta ocasió va ser la més pròxima a Seròs, amb un terreny nou i a la vegada proper. I això va fer que em desplaces a Riba-roja amb dos membres del Club Ciclista Seròs: Josep i Sergi. La proximitat geogràfica i geològica al nostre secà és més que evident, malgrat que la presència del riu i de l'embassament li donen un caire diferent. Tanmateix, va ser un recorregut desconegut, amb unes rampes d'allò més dures, la segona especialment, que acabava dalt dels molins d'Almatret.
En total, 44 km i uns 1100 metres de desnivell positiu acumulat. Però el que va fer diferent aquesta marxa és que el desnivell estava en dos trams molt trencadors. De fet, molts que a la primera rampa van apretar més del compte van fer la ruta curta directament. Jo vaig moderar l'esforç i això em va salvar i em va permetre fins i tot gaudir del recorregut. Al final van prendre part uns 209 bikers. Menys que l'any passat potser perquè el mal temps va deslluir una mica l'acte. Vaig quedar el 102 de la ruta llarga, amb un temps de 2 hores i 42 minuts. Una mitjana de 164 de pulsacions i un màxim de 181. És un resultat bo, sobretot tenint en compte el grup de ciclistes amb què, en realitat, jo "competia", per dir-ho d'alguna manera. El meu grup de referència, per dir-ho amb termes sociologics, no són els primers, ni de lluny, són la gent amb què comparteixo pedals els caps de setmana o de tant en tant.
Però el plat fort ha estat aquest cap de setmana amb la bicicleta de carretera. Feia temps que tenia ganes de fer una ruta com Déu mana. En aquesta ocasió vaig quedar amb rodadors més experimentats, que enguany se'n van a la Quebrantahuesos: Marqués i David. A la cita va apereixer un tal Ángel a qui no coneixia, però que com ells es del grup dels Punxarrodes, un altre dels grups ciclistes de Benicarló. Bé, Marques i David ara també són de La Moleta, un dels clubs més nomborsos, perquè s'estén des de Xerta fins a Benicarló.
El cas és que havíem de fer una ruta d'uns 105 quilòmetres amb dos ports, un de mític com és la Mirona. Però al final vam alterar la ruta i va fer 120 km. La ruta va ser: Benicarló-Alcala de Xivert-Les Coves de Vinromà-Serratella-Albocasser-Tírig-Sant Mateu-Cervera-Càlig-Benicarló, i el plat fort va ser el port de la Sarratella (o serratella). Va ser el primer port amb cara i ulls que he pujat amb la bici de carretera: 12 km de port fins arribar gairebé als 900 metres per sobre del nivell del mar. Val a dir que picava, com es diu en l'argot ciclista, perquè tens aquella sensació que no s'acaba mai i les cames estan més toves de cada vegada. El cas és que quan vam arribar a dalt havíem fet gairebé 1000 metres de desnivell positiu acumulat i uns 60 km. Ens en quedava la meitat del recorregut i havíem de fer encara uns 500 metres de desnivell.
La ruta em va agradar especialment pels paisatges, perquè recorríem carreteres desertes pel bell mig de la muntanya. Anàvem per carretera però tenies moltes vegades la sensació que rodaves amb BTT. No es pot demanar més.
Un altra de les coses que em va aportar la ruta va ser la de saber controlar l'esforç i, així, coneixe'm una mica més a mi mateix. A priori era el més dèbil del grup, i vaig sortir a roda. Marqués va estirar del carro en tot moment. Ángel va seguir-lo al començament, tot i que segons va dir feia tres setmanes que no entrenava. De fet, si ho preguntes a la gent, ningú entrena. Com a molt se surt a estirar les cames o a prendre l'aire fresc i pur de la muntanya. I David i jo anavem més o menys a la par. Quan vam arribar al port Marques i David van anar davant i jo i Ángel darrera. Jo vaig intentar controlar el pulsometre en tot moment i ho vaig aconseguir pujant a un ritme prou digne. Si m'hagués passat de rosca aquí segurament hauria acabat malament.
Quan vam arribar a Tírig, Marqués ens va deixar i se'n va anar cap a Catí, on l'esperaven per dinar, i els altres tres vam enfilar cap a Sant Mateu, Cervera, Calig i Benicarló. El cas és que David i jo vam continuar a bon ritme, però Ángel ja estava trencat. Ens quedaven uns 40 quilòmetres i vam anar ara estirant i ara esperant al company que anava amb el ganxo. Al final, 5 hores pedalades, 1500 metres de desnivell i 120 quilòmetres. De pulsacions mitjanes 150 i de màxim 177. La mitja de velocitat, de 24, que no esta gens malament si tenim en compte que vam estar gairebé una hora per pujar el port de la Sarratella a 10 o 11 km per hora.
En fi, dues setmanes molt productives i amb ganes de repetir les experiències viscudes.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada