Pensaments assilvestrats

Després de gairebé quatre mesos sense publicar cap entrada, potser ha arribat el moment de tornar-hi abans que entréssim al període estival pròpiament dit. De calor ja en fa, però, i molta. No pretenc ara fer un inventari de tot el que he fet al llarg d'aquests mesos perquè seria molt extens, innecessari i segurament incomplert. Intentaré, en tot cas, fer-ne una síntesi i explicar amb una mica més de detall les darreres activitats destacables. Han sigut mesos de molta feina i d'uns quants entrenaments. Els objectius d'enguany, La Polar Gran Fondo La Mussara i la Quebrantahuesos, així ho requerien. Una de les coses més importants d'enguany per mi ha sigut el seguiment d'un el pla d'entrenament. A mi m'ha semblat una cosa complicadíssima, potser perquè no ho havia fet mai o potser perquè ho és. I he fet el que he pogut, tot s'ha de dir. He seguit les meues sensacions, les indicacions dels doctor Moreno i d'alguns amics experts en la matèria com Nan

Diguem-ho clar: el darrer exabrupte de l'alcaldessa de València ha fet fortuna. És inexplicable però és així. Missatges de whatsapp, videos de youtube, programes de televisió i fins i tot xapes a la solapa de l'americana d'algun polític rememoren una de les més grans pixades fora de test del panorama polític contemporani. Així, el caloret , que en tot cas seria la caloreta, se sent per tot arreu. El cas és que la caloreta comença a arribar. Dissabte en vaig patir rodant en bicicleta. Va fer un dia espectacular, calurós, assolellat. Vam fer un ruta tan llarga que va arribar un moment en què no sabia si estava entrenant o fent turisme per Castelló. Vam fer 155 km i uns 2500 metres de desnivell. De fet, aquests són els quilòmetres que hi ha des de Benicarló a Seròs; de desnivell diria que n'hi ha molt menys anant cap a Seròs. Anavem passant un poble darrere l'altre. Pobles més llunyans dels habituals: Càlig, Cervera del Maestre, Sant Mateu, Albocàsser, Torre d'

Quan a Seròs parlem del terme o del terreno no ens referim exactament al terme municipal o a un espai delimitat de manera precisa i rigurosa. És un concepte que ve a ser com una mena de hinterland local. Lo terreno és, doncs, allò que d'una manera o d'una altra associem a Seròs, siga per la geografia, la geologia, l'economia o fins hi tot pel garrulisme que mostren els seus habitants  al relacionar-se socialment. Dit d'una altra manera: lo terreno ve a ser allò que Josep Pla anomenava "el meu país". Els dos darrers caps de setmana que he estat ha Seròs he gaudit i sofrint del terme àmpliament. Intentant posar ordre al jardí de casa i a la era, primer, i rodant amb la bicicleta de carretera després. Devia fer almenys tres anys que no esporgava els arbres del jardi de casa: un llorer de la mida d'un campanar, un nesprer totalment desbocat, una parra vella que recorre uns vint metres de paret i dues oliveres joves i de creixement totalment anàrquic. Pe

Així com un dels trets diferèncials de la plana de Lleida és la boira, en el Maestrat ho és el Mestral. El vent de nord-oest bufa sense treva. I no pas suaument. Dia sí i dia també hom ha de fer front als efectes del mestral, que són de tipologia diversa. Als que ens agrada estar sempre al ras ens genera un problema important. Mitjanes de 40 km/h i ràfegues de 90 km/h fan dificil fer qualsevol mena d'activitat outdoor, com se sol dir. A banda que el vent, psicològicament, crea una sensació de nerviosisme, de malestar.   Al llarg de la setmana es va fent, però quan arriba el cap de setmana la cosa es complica. Dissabte, per exemple, tot i que el vent va començar a bufar amb força, vam sortir amb la canalla a fer una volta. Volíem anar fins a Peníscola en bicicleta, però ens vam limitar a anar, els grans, a peu, i les xiquetes, una amb patins i l'altra amb la bicicleta de rodetes. Una volteta i cap a casa. I encara gràcies. Diumenge vaig participar en la Volta a Valli

Ja ha arribat la neu. I al mes de febrer, com sol passar els darrers anys. No sé si és el canvi climàtic o la meua memòria que falla, però em sembla que el fred arriba més tard de l'habitual. Les vacances de Nadal són molt portadores meteorològicament parlant; fins i tot el tant temut gener ha estat més suau que aquest gèlid febrer. Ara em ve a l'esment una dita serosana (no sé si aplicable a tot el domini lingüístic català) que ha deixat de correspondre a la realitat: "el febrer mascara com un calder", que vol dir que el sol de febrer ja calenta i que el fred ja comença a passar avall. Això no obstant, a mi el fred no em desagrada. M'hi trobo prou bé a diferència del que passa a l'estiu, que per a mi és insuportable. El passat cap de setmana, certament, vaig poder corroborar que l'hivern no és tan roïn com diuen alguns. Dissabte vam fer la primera ruta pensada estrictament per a la Mussara i la QH, deixant de banda les sessions de base. Vam fer un

Ha estat aquest un cap de setmana assilvestrat. Dissabte vaig estar tot el dia a la Era, amb el foc encés, fumejant sense treva. Tot a la brasa. I entretant, traficant amunt i avall fins a l'esgotament. Destacaria la troballa a casa de la tieta Teresina d'unes postals que la meua padrina Amàlia va enviar al meu padrí Aleix l'any 1939. Les postals comencen dient: "1939 año de la victoria...". I tenen un encunyament del règim autoritzant l'enviament. Poca broma en aquell moment. La padrina escriu al padrí des de Barcelona comunicant-li que l'operació del seu fill Aleix (el meu pare, que havia nascut el 1932) havia anat bé. Imagineu-vos el que devia significar una operació a Barcelona en aquell any, a l'acabament de la guerra, amb el país desballestat. Però el que més m'ha cridat l'atenció era el llenguatge de la carta. Un castellà perfecte, fins i tot literari diria jo. D'escriure en català ni parlar-ne, és clar, malgrat que la seua gene

Això és el que hi trobem en un dels sonets de J. V. Foix en l'obra Sol i de dol . I, efectivament, una sensació semblant l'he tingut aquests dies nadalencs. Recuperant velles sensacions i descobrint-ne de noves en tots els àmbits: en el familiar, l'esportiu i en el vivencial, per dir-ho breu, perquè he decidit encarar l'esdevenidor pensant més en satisfer els meus interessos i els dels que m'envolten que no pas en fer allò que toca , com se sol dir. El que toca és ara el que em toca. A mi em sembla que és aquesta una bona manera de fer front als esdeveniments, maldecaps inclosos. Què hi ha de nou i què de vell, doncs? He culminat les obres de la Era. Bé, les obres amb els paletes. Ara queda moltíssima feina que he de fer jo mateix, progressivament, sense pressa però sense pausa. En un altre ordre de coses, aquestes festes també he disfrutat molt amb la família, fent coses plegats. I en l'àmbit esportiu, he rodat amb la Meritxell i he vist que les sortides que