Pensaments assilvestrats

Hi ha una dita castellonenca molt popular: "entre Ares i Benassal...", que ve a ser l'equivalent a la dita castellana "entre Pinto y Valdemoro...". Jo no conec aquests municipis castellans, tot i que sí que conec els municipis d'Ares del Maestrat i Benassal. Ares fou el primer municipi del País Valencià que el rei Jaume reconquerí i a Benassal hi envasen una aigua de molt bon paladar. Són municipis elevats. Ares està a més de 1200 metres d'altitut; Benassal a un poc menys però deunidó. El que no sabia però sí que m'imaginava és que per transitar-hi en Btt cal superar unes rampes terribles. De fet, els 10 quilòmetres que separen aquests dos municipis van ser els més durs i els més ferèstecs de la I XC Marató Alt Maestrat, que es va realitzar el passat dissabte, amb sortida des del municipi de Catí. Així mateix, vam passar per Vilar de Canes, Culla i per la Llacua, pedania del municipi de Morella per on també va transitar Jaume I, segons la seua crò

Per fi hem arribat allà on tocava. Amb la Mussara ja he acabat el calendari de marxes que tenia planificat per enguany: La Xallenge David Duaigües de Seròs (per escalfar motors!), Trotamons, Monegros i La Mussara. Quatre marxes en dos mesos. A partir d'ara, el calendari serà sobre la marxa, valgui la redundància. Per arrodonir la temporada a mi m'hauria agradat fer la Quebrantahuesos amb l'objectiu de fer or, és a dir, baixar de les 8 hores, però al no haver entrat en el sorteig la cosa s'acaba aquí. Això sí, vists els resultats de la Mussara, em sembla que ho hauria aconseguit sobradament, tot i que en una marxa tan llarga no es pot donar res per fet. Siga com siga, tota la planificació ha estat orientada a la Mussara. Això potser m'ha penalitzat en les altres marxes, però tampoc cal filar tan prim si l'objectiu és, sens dubte, passar-ho bé i patir el mínim possible. La darrera aventura va començar a Reus divendres per la tarda, després d'haver fet g

La Maratón btt Monegros d'enguany ha estat molt dura, i ho dic perquè fer 118 km de pista i un desnivell d'uns 1200 (i no pas 900 com es deia a la web de la organització) no ho havia de ser pas. Però la climatologia va fer que tothom patís més del necessari. Heus ací la crònica que he enviat al Club Ciclista Seròs, que he retocat una mica, sobre l'esdeveniment amb el títol Vent, pols i fang :  "Amb aquestes tres paraules podríem definir el que va ser Monegros enguany. La previsió meteorologica ja ho havia anunciat: mal dia per agafar la bicicleta, però quatre serosans, Ramon, Sergi, Jeremy (que és un serossà adoptat)  i jo mateix vam enfilar cap a Sariñena per prendre part en la prova de btt més multitudinària. Enguany unes 8000 persones em sembla. Mentre anàvem de camí, aigua. En arribar ja començava a bufar amb força, però nosaltres, amb el dorsal ens vam plantar als calaixos de sortida a veure que passava. Feia tant de vent, que l'arc de la sorti

Com molt bé diu el títol d'aquesta entrada, enguany no acabo de trobar una seguida. I ho dic en general: el blog el tinc pràcticament oblidat, els entrenaments els faig com puc, amb poc mètode, vull dir. I en la resta de coses vaig de bòlid, com sempre. Tanmateix, és aquest un bon senyal? Vol dir això, doncs, que el no parar, ni tan sols a pensar amb el que s'ha fet, és un simptoma de plenitut, de riquesa existencial? Nietzsche deia que qualsevol intent de fer una valoració sobre la vida és un símptoma de decadència, perquè una vida plena no pot ser taxada de cap de les maneres. Es viu i punt, ens diria el pensador alemany. La resta del poble dels filòsofs, per contra, afirma que la filosofia, entesa com a reflexió i valoració sobre el que s'ha fet, com ho és escriure el blog, és quelcom que ens humanitza situant-nos a un nivell superior a la resta d'éssers vius. Siga com siga, tot pensant en quina de les dues postures em quedo, heus ací el que m'ha passat de m

Ja tornem a ser-hi! Després de mesos sense escriure, després d'haver passat fets tràgics com el traspàs dels amics Juanjo i Javier de Seròs i Gabi de Benicarló, potser ja arribat el moment de tornar a penjar alguna cosa. Som-hi, doncs. Diumenge passat, a les 8 del matí, i sense tindre massa clar com acabaria la cosa a causa de la tempesta de la passada nit, Nano i un servidor vam enfilar cap a l'estació d'autobusos de Fraga per trobar-nos amb Calu i Guerau, i amb els membres del Club Ciclista Fraga per fer ruta. I així, un total de 8 ciclistes vam emprendre ruta amb el vent de cara a fer la volta al Cinca. Des del començament vam agafar un bon ritmet malgrat el vent de cara. Anàvem rellevant-nos i fent alguna apretada en els pocs «repetxos» que vam trobar fins arribar a Alcolea, on vam parar a esmorzar. Nano i jo portavem uns 30 quilòmetres, 10 més que els altres, i una mitja de 26 km/h. L'esmorzar dels companys de Fraga va ser a base de callos, bacallà amb s