Pensaments assilvestrats

Diumenge se celebrava la Marató de TV3, però jo no vaig poder baixar a Seròs per participar-hi amb el Club Ciclista. De manera que vaig quedar amb el meu company habitual de pedal, Abel. Vam decidir fer una ruta llarga, sempre que el temps ho permetés, perquè feia dies que no pedalavem junts. Vam obrir la convocatòria a més gent, i tot i que en principi alguns van suggerir que s'apuntarien, al final vam anar tots dos, tal com estava previst al principi.Val a dir que uns quants van decidir agafar la bicicleta de carretera. Jo vaig estar temptat de fer-ho, però al final em vaig decidir per agafar la BTT i fer una ruta com déu mana. I és que feia molt temps que no rodava ni amb BTT ni més de dues hores i mitja. També tenia moltes ganes d'estrenar els dos plats que m'he posat a la bici. Ara porto 40-28, i tenia curiositat de saber com aniria. El cas és que va fer un dia excepcional, assolellat, sense vent (la foto de la neu és una ficció tecnològica!),  i a les 8.30 vam co

Sí, soc conscient que caldria escriure l'era, perquè em refereixo a un tros de terra que antigament es consagrava al procés de separar el gra de la palla. Però jo tota la vida l'he anomenat "la Era", a aquest espai. També tinc clar que s'hauria d'escriure en minúscula, però per a mi és un nom propi, perquè no és una era qualsevol. Era la Era de l'oncle Antònio. I hi va transitar fins als 89 anys, havent traspassat als 90. Passada l'època cerealística, hi feia hortalissa i hi conreava ametllers. Ara, dos anys després de faltar, allò que havia estat un verger, ara és un selva. La Era ha sigut sempre per mi un espai molt acollidor, tranquil, d'isolament voluntari, a la vegada que un  pont cap al passat, cap a les arrels. Ha estat una mena de jardí d'Epicur en el sentit més literal del terme. La Era és un espai rústic que toca a l'urbà; és el camp que toca a les parets del poble de Seròs. Tinc records de quan era petit, certament, però els