Die Kunst ist tot

L'art ha mort (Die Kunst ist tot), deia la cèlebre proclama dadaista per reivindicar una nova manera d'entendre l'art i el món de què aquest emergeix. Era potser una afirmació revolucionaria i així mateix diferent a la nogensmenys cèlebre afirmació decimonònica hegeliana en què se certificava també la mort de la l'art. Efectivament, Hegel parlava de la fi de l'art clàssic, de la l'art vinculat a la bellesa, a les idees etèries i cristal·lines de la metafísica; els dadaistes, de la mort de l'art museístic en general. Però les avantguardes a què pertany el dadaisme també han quedat superades. Avui, en els museus d'art contemporani gaudim d'instal·lacions i muntatges que també són interpretacions de la realitat, sí, com l'art de tots els temps, però que queden lluny d'allò que l'art ha sigut al llarg de la història, avantguardes incloses.

Però per què parlem ara de la mort de l'art? Que hi tinc a veure jo, amb l'art? Allò que m'ha portat a escriure aquesta entrada ha estat la visita cultural que recentment hem fet amb els alumnes a Castelló. No ha sigut cap musa la que m'ha portat a fer-ho, doncs. I és que aquest bloc vol restar allunyat de qualsevol mena d'academiscisme i de qualsevol temptativa de fer volar coloms. Vol ser un espai de reflexió connectada estretament amb allò viscut. Anem a pams, tanmateix.

El cas és que el passat dimarts dia 8 els professors dels departaments de Filosofia i d'Educació Visual i Plàstica i una nombrosa representació dels alumnes de 4t d'ESO i de 1r de Batxillerat vam desplaçar-nos a Castelló per gaudir de la mostra 7.000.000.000 a l'Espai d'Art Contemporani de Castelló (EACC). L'exposició la formaven un seguit d'instal.lacions elaborades per artistes contemporanis amb l'objectiu de fer reflexionar sobre diversos temes d'actualitat. Concretament, hi havia muntatges al voltant de la superpoblació (d'aquí el títol de 7.000.000.000, que és la població que s'estima que hi ha al planeta), l'homofòbia, la distribució desigual de la riquesa, el drama de la immigració, la crisi medioambiental, l'urbanisme desmesurat i els efectes nocius de la contaminació.

Així mateix, vam aprofitat l'excursió a la capital de la Plana  per visitar el Museu de Belles Arts de Castelló, on hi ha actualment l'exposició temporal De rubens a Van Dyck. La pintura flamenca en la col·lecció Gerstenmaier. Es tracta d'una mostra excepcional provinent d'una col·lecció privada de pintura flamenca dels segles XV al XVIII. Finalment, també vam poder gaudir dels altres espais que ofereix aquesta infraestructura cultural castellonenca, on hi ha artesania, ceràmica i obres d'altres formats d'artistes valencians.

Però de tot plegat el que a mi més em va cridar l'atenció i el que considero digne de fer-ne una representació artística és l'actitut dels alumnes davant de tot l'esmentat. El fet de veure els alumnes palplantats davant una pintura de Rubens, enviant missatges amb el whatsapp sense mirar l'obra d'art que tenen al davant... Aquesta és una imatge d'una plasticitat excepcional! Estar davant d'un Rubens i enviar missatges de whatsapp amb tota naturalitat, com aquell que està mirant el Salvame! I encara, per acabar-ho d'adobar, després de la visita a l'EACC i ser bombardejats amb tota mena d'imatges i informació sobre els perills del consumisme, veure els alumnes marxar corrents per anar-se'n a comprar!

Tot això és pot criticar, certament, i cal fer-ho, però els adolescents són també el món en què vivim, són el present i el futur. Amb nosaltres només comparteixen el present, no pas el passat, i part del futur. Cal saber llegir els seus actes, doncs, per entendre el nostre món. I la situació que que acabo de descriure és molt més avanguardista que el dadaisme i que l'art de què vam gaudir a Castelló. És potser una nova revolució que encara cap artista ha plasmat. Que jo sàpiga, és clar.