Any de transició?

Les lleis de l'evolució són implacables. Afecten a tot allò que ens envolta. A vegades el pas del temps es xifra en una simple acumulació de fets; d'altres, en canvi, es donen transformacions substàncials de determinats estats de coses. I el món del ciclisme no n'és alié. Jo mateix he evolucionat esportivament parlant (en els altres ambits de la vida també, certament). Enguany m'he plantejat la temporada a cavall de la bicicleta de carretera. Això no vol dir que renunciï a la BTT, de cap de les maneres! Però els reptes els he ubicat en l'àmbit de la carretera. Dic els reptes perquè trobo que en la vida cal tenir sempre reptes o objectius, digueu-ho com vulgueu. L'anar fent sense un horitzó definit no ho veig clar, almenys a hores d'ara. És evident que al parlar de reptes no penso pas en anar al Tour de France. Es tracta de plantejar-se d'objectius factibles amb d'esforç, però. Si no fossin factibles seria frustrant plantejar-se'ls; si no requerissin esforç no serien reptes.

Enguany vull fer la marxa Polar Gran Fondo La Mussara i la mítica Quebrantahuesos. A la primera ja estic inscrit i a la segona ho faré quan puga. El calendari de marxes btt no em motiva. Després de tres anys de seguir-lo, ara toca canviar. Això nol vol dir que l'any vinent hi torni amb energies renovades. Però qui sap, potser em dedicaré  a la cunicultura i penjaré la bicicleta. El demà ningú l'ha vist. Les coses cal agafar-les quan venen. Ja ho deia aquella dita clàssica: Hic Rodhus? Hic salta! (aquí està Rodes? Aquí em quedo!), que vol dir si fa no fa: això vull? Això faré!. 

Però bé, inscriure's és el més fàcil, perquè l'entrenament a fer no és poca cosa. Cal entrenar molt i bé. Són marxes d'unes 8 hores cadascuna, amb molts quilòmetres i molt desnivell. I per això he anat a Vila-real a fer una prova d'esforç i he parlat amb Nano, que és especialista en la materia. I també amb molta gent amb més experiència que jo.

Ara bé, és tan complicat tot plegat! Tinc al cap un embolic de llindars i pulsacions i plans d'entrenament que no hi ha qui s'aclareixi. Vaja que no sé si és més complicat això o arribar a una idea general de la teoria de l'Ésser d'Aristòtil. Però al capdavall jo intento rodar i rodar aplicant el sentit comú, una de les coses més ben repartides del món, tal com va afirmar Descartes al principi del Discurs del mètode, i tanmateix tan infrautilitzada.

Progressivament, vaig aconseguint contralar el pulsometre, fent més quilòmetres i notant una millora del meu estat físic. No sé si és casualitat o causalitat. Entre setmana faig el que puc, sense passar-me de voltes. I el cap de setmana intento fer alguna cosa amb cara i ulls, tot i que és més difícil portar un control estricte, perquè les sortides en grup i amb bicicleta de carretera són un altre món.

Així les coses, diumenge vam fer un ruton de 115 km i 1500 metres de desnivell positiu acumulat. La vam fer amb 4.40 de pedal i una mitjana de 148 pulsacions. Segons el doctor Moreno de Vila-real aquest és el meu llindar aeròbic. Un altre cap de setmana, 105 amb els de Seròs, amb una mitjana de 140. Un altra 95 a 143. Una altra amb un grup de pros de 102 a 148... En fi, tot i fer el que es pot,
vaig aguantant el ritme i no arribo a casa per l'arrastre. I el que és el més important: estic disfrutant, descobrint noves rutes, coronant nous port, tenint noves sensacions... Només per això els reptes plantejats valen la pena.

I finalment, en un altre ordre de coses, el Club Ciclista Baix Maestrat-Benicarló és ja una realitat. Dissabte passat vam fer una fideuà al local amb la família inclosa per celebrar-ho. La vam fem amb caldo de morralla que ens va portar un dels socis del club que és mariner. El local està ja decent, les noves equipacions estan demanades. Ara es tracta d'anar fent i, sobretot, d'anar pedalant.