Pensaments assilvestrats

L'art ha mort ( Die Kunst ist tot ), deia la cèlebre proclama dadaista per reivindicar una nova manera d'entendre l'art i el món de què aquest emergeix. Era potser una afirmació revolucionaria i així mateix diferent a la nogensmenys cèlebre afirmació decimonònica hegeliana en què se certificava també la mort de la l'art. Efectivament, Hegel parlava de la fi de l'art clàssic, de la l'art vinculat a la bellesa, a les idees etèries i cristal·lines de la metafísica; els dadaistes, de la mort de l'art museístic en general. Però les avantguardes a què pertany el dadaisme també han quedat superades. Avui, en els museus d'art contemporani gaudim d'instal·lacions i muntatges que també són interpretacions de la realitat, sí, com l'art de tots els temps, però que queden lluny d'allò que l'art ha sigut al llarg de la història, avantguardes incloses. Però per què parlem ara de la mort de l'art? Que hi tinc a veure jo, amb l'art? Allò que m...

Han estat dues setmanes consecutives de descoberta, de patir intensament i de gaudir plenament a la vegada. Dos caps de setmana viscuts en dos espais diferents però igualment entretinguts i novedosos. La setmana passada nova entrega de The Lone Ranger a la II Figot Race a Riba-roja d'Ebre. Era una altra de les marxes de la Xallenge de les Terres de l'Ebre que fa dos anys que vaig resseguint. En aquesta ocasió va ser la més pròxima a Seròs, amb un terreny nou i a la vegada proper. I això va fer que em desplaces a Riba-roja amb dos membres del Club Ciclista Seròs: Josep i Sergi. La proximitat geogràfica i geològica al nostre secà és més que evident, malgrat que la presència del riu i de l'embassament li donen un caire diferent. Tanmateix, va ser un recorregut desconegut, amb unes rampes d'allò més dures, la segona especialment, que acabava dalt dels molins d'Almatret. En total, 44 km i uns 1100 metres de desnivell positiu acumulat. Però el que va fer difere...

La setmana passada va ser intenssíssima. El superlatiu és la forma adequada per a caracteritzar-la. Es van sumar un munt de coses: Falles a Benicarló, la Xallenge de Seròs i les mini vacances familiars. Tot plegat ens va fer ballar el cap perquè no teníem clar com encarar-ho, però al final ho vam poder fer tot més o menys bé. XDD La Xallenge David Duaigües (XDD) a Seròs era una cita que no em volia perdre, tot i que vaig estar-hi a punt a causa de les Falles de Benicarló. La canalla m'estira i no se si podré escapar-me'n un altra any. El cas és que va ser una marxa espectacular en tots els sentits: organització, participació, recorregut, climatologia... No es pot demanar més, i això gràcies a l'esforç i la dedicació dels que ho han fet possible. Jo només conec als del Club Ciclista Seròs, però vull creure que els d'Almatret han fet també molt ben feta la seua feina. La prova d'això que dic és l'èxit de participació un any sí i l'altre també. A nivell...

Així és com ha acabat la setmana, rematant-la a Seròs. De fet, seria "amb el ganxo", però a Seròs ho díem així: en lo ganxo . El cas és que després de les bones sensacions de la marxa de la setmana passada, la cosa ha anat a menys fins acabar cuit. Dimecres vaig agafar la bicicleta de carretera i vaig fer 57 km i no vaig poder pujar de 163 pulsacions. Ni forçant-me a les pujades. La mitja pels volts del 75 per cent. Aquest entrenament, que faig habitualment, no tocava i hauria d'haver sortit només a rodar. Aquest va ser el primer simptoma d'esgotament, al qual no vaig fer cas. Sense tocar més la bici a causa de la climatologia, sortosament, dissabte faig una bona sessió de crossfit outdoor, és a dir, motosserra i transport de troncs, que em va deixar estovat. Segon simptoma d'esgotament, al qual no li vaig donar importància perquè "només" havia sortit un dia amb la bici. Hauria d'haver fet poca cosa o no res, però l'anar a Seròs s'està...

Anomeno Geociclisme a la part de la geologia que té com a objete l'estudi de les roques des de dalt de la bicicleta. O també a la pràctica del ciclisme quan no deixes de transitar per damunt de roques, tant pujant com baixant, tant si són metamòrfiques com sedimentàries. També inclouríem en el repertori fòssils del Cretaci inferior (que són els que més abunden al nord Castelló) i el formigó, que té una base mineral prou evident i que al País Valencià n'hi ha per donar i per vendre. De fet, puc constatar que tot practicant aquest esport (o bé mentre es conrea aquesta ciència, segons com ens ho mirem), més d'un ha acabat arran de terra fent treball de camp o, si voleu, "buscando caracoles", que diria l'amic juanjo del Club Ciclista Seròs. Diumenge vaig fer un curs avançat de Geociclisme a la VI Marxa 1500 de Castelló, la Milki com es coneix popularment. Va ser la primera marxa d'enguany i n'estic satisfet perquè va ser d'allò més exigent. V...

Finalment un cap de setmana a Seròs. Feia més d'un mes que no hi posava els peus. Ho havia de fer per moltes raons. I val a dir que malgrat el plugim i el mal temps que va fer durant tot el cap de setmana vaig poder fer gairebé tot el que tenia previst. Divendres, només arribar, vaig anar a la reunió del club ciclista. Allí vaig trobar a amics i coneguts. Després de la reunió vam anar a fer una cervesa i a comentar tot un seguit d'assumptes que, com és obvi suposar, giraven al voltant del món del pedal. Un fenomen curiós que vaig observar, entre glop i glop, va ser que de tots els ciclistes que ens vam agrupar aquell dia al voltant d'una taula, no ni havia cap de gras. En canvi, darrere nostre hi havia una taula de pescadors i el volum dels cossos d'aquells altres esportistes era considerablement més gros.   Dissabte vaig fer una bona sessió de Crossfit Outdoor, que és una nova modalitat d'aquesta disciplina que he practicat de diverses maneres. En aquest c...

Ja van dos caps de setmana amb la influenza , que és el nom amb què es coneix el popular virus de la grip. Ja ens va visitar per Nadal i ara hi hem tornat. Ara la victima ha estat l'Ares. Aquesta visita inesperada i gens volguda ha fet que tota la planificació del cap de setmana se n'anés en orris. Ni hem pogut anar a Seròs, ni he pogut veure la família, ni he pogut parlar amb el paleta per les obres de la Era, ni he pogut fer llenya, ni he pogut pedalar tal com estava previst. En definitiva, un desastre, i dóno gràcies a Déu que la cosa no ha anat a més i la xiqueta ja està bé. Mirant-nos les coses més positivament, i donat que l'Ariadna fins al moment aguanta com una campiona, dissabte ens em vam anar tots dos cap als Ports a la recerca de la neu que va caure un parell de dies abans. Vam agafar el cotxe i vam enfilar cap a Morella. Arribants al Pont de la Bota encara no es veia res, però a l'altura del Santuari de Vallibana vam poder apreciar, dalt d'una llom...