Neu als Ports
Ja van dos caps de setmana amb la influenza, que és el nom amb què es coneix el popular virus de la grip. Ja ens va visitar per Nadal i ara hi hem tornat. Ara la victima ha estat l'Ares. Aquesta visita inesperada i gens volguda ha fet que tota la planificació del cap de setmana se n'anés en orris. Ni hem pogut anar a Seròs, ni he pogut veure la família, ni he pogut parlar amb el paleta per les obres de la Era, ni he pogut fer llenya, ni he pogut pedalar tal com estava previst. En definitiva, un desastre, i dóno gràcies a Déu que la cosa no ha anat a més i la xiqueta ja està bé.
Mirant-nos les coses més positivament, i donat que l'Ariadna fins al moment aguanta com una campiona, dissabte ens em vam anar tots dos cap als Ports a la recerca de la neu que va caure un parell de dies abans. Vam agafar el cotxe i vam enfilar cap a Morella. Arribants al Pont de la Bota encara no es veia res, però a l'altura del Santuari de Vallibana vam poder apreciar, dalt d'una lloma, restes de la nevada. I així, vam continuar la ruta. I dalt del Port de Querol, a més de 1000 metres d'altitut, quedaven encara algunes clapes de neu Poca cosa, però. Vam decidir continuar fins a Morella, però no es veia res més d'interessant. Així que vam tornar enrere i a l'altura de la cruïlla de Vallibona vam parar a fer un minúscul ninot de neu i a fer una mica l'indio amb la poca neu que hi havia. Bé, la neu que cau a la foto és afegida; la del terra és ben real. La xiqueta va disfrutar i jo també. La Meri i l'Ares a casa, però que hi farem.
El diumenge tenia la intenció de pedalar una mica. Vaig quedar per anar fins a les Coves de Vinromà (uns 80 km) amb la flaca, amb la possibilitat d'allargar la ruta fins als 100 km. Però dissabte la tarda va començar a fer vent i res de res. Un desastre. Bufa que bufaràs i a casa t'estaràs. Però pels volts de migdia, quan el vent va concedir-nos una tregua, em truca un i em diu que anaven a fer una volta per la Serra d'Irta amb la Btt. Res, un parell d'hores. Oli en un llum.Total que em menjo un platan, em canvio, la Meri mig enfadada, i jo ja estic a cavall de l'Occam. Al final vam fer uns 43 km, 600 de desnivell, en unes 2 hores i 20 minuts i sense apretar, llevat dels demarratges típics i inevitables. Ara, em sembla que vaig fer una mitja que no arribava al 75 per cent de pulsacions.
Al final, doncs, vam salvar els mobles: la xiqueta ja esta bé, la resta també i almenys vaig poder sortir a estirar les cames. La resta, el cap de setmana vinent.
Mirant-nos les coses més positivament, i donat que l'Ariadna fins al moment aguanta com una campiona, dissabte ens em vam anar tots dos cap als Ports a la recerca de la neu que va caure un parell de dies abans. Vam agafar el cotxe i vam enfilar cap a Morella. Arribants al Pont de la Bota encara no es veia res, però a l'altura del Santuari de Vallibana vam poder apreciar, dalt d'una lloma, restes de la nevada. I així, vam continuar la ruta. I dalt del Port de Querol, a més de 1000 metres d'altitut, quedaven encara algunes clapes de neu Poca cosa, però. Vam decidir continuar fins a Morella, però no es veia res més d'interessant. Així que vam tornar enrere i a l'altura de la cruïlla de Vallibona vam parar a fer un minúscul ninot de neu i a fer una mica l'indio amb la poca neu que hi havia. Bé, la neu que cau a la foto és afegida; la del terra és ben real. La xiqueta va disfrutar i jo també. La Meri i l'Ares a casa, però que hi farem.
El diumenge tenia la intenció de pedalar una mica. Vaig quedar per anar fins a les Coves de Vinromà (uns 80 km) amb la flaca, amb la possibilitat d'allargar la ruta fins als 100 km. Però dissabte la tarda va començar a fer vent i res de res. Un desastre. Bufa que bufaràs i a casa t'estaràs. Però pels volts de migdia, quan el vent va concedir-nos una tregua, em truca un i em diu que anaven a fer una volta per la Serra d'Irta amb la Btt. Res, un parell d'hores. Oli en un llum.Total que em menjo un platan, em canvio, la Meri mig enfadada, i jo ja estic a cavall de l'Occam. Al final vam fer uns 43 km, 600 de desnivell, en unes 2 hores i 20 minuts i sense apretar, llevat dels demarratges típics i inevitables. Ara, em sembla que vaig fer una mitja que no arribava al 75 per cent de pulsacions.
Al final, doncs, vam salvar els mobles: la xiqueta ja esta bé, la resta també i almenys vaig poder sortir a estirar les cames. La resta, el cap de setmana vinent.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada