Que el pedalar no ens faça perdre l'escriure
Qui escriu aquestes línies, qui les llegeix... tot canvia, tot flueix... i el blog, també. El fons de la biblioteca ha donat pas a un espai obert, natural, i nogensmenys assilvestrat. És un estat d'ànim, una manera de ser.
Pedalar, continuem pedalant; escrivint, no massa, com és prou obvi. Però arribats a aquest punt m'he proposat afegir almenys una altra entrada de manera que el pedalar no ens faça perdre l'escriure, per dir-ho tot reinventant la coneguda dita popular: que el llegir no ens faça perdre l'escriure.
Els reptes previstos per aquesta temporada ja estan realitzats, tot i que potser en caurà algun altre a manera de propina. Estic pensant en què a finals de setembre hi ha la Marxa de València en carretera i la XC Marató Alt Maestrat en btt, però ja en parlarem.
Cal afegir que no són tot reptes, i que els intervals entre un repte i un altre potser és el més important. Les sortides de cap de setmana amb els amics de Benicarló i Seròs, els matisos, els detalls, el dia a dia, la grisalla, cada cop té més importància per a mi. Però almenys en aquesta entrada, tanmateix, continuarem parlant de reptes, que al capdavall són l'incentiu per anar fent.
La temporada de marxes va començar amb la Gran Fondo Cambrils Park, deprés van venir la Trotamons de Fraga, la Transebre de Mequinensa i finalment la Montsec-Montsec de Balaguer. Dues marxes de carretera i dues de btt.
El dia 1 d'abril vaig realitzar la Gran Fondo Cambrils Park. Hi vaig anar amb dos amics de Benicarló i Vinaròs, respectivament. Allí vaig trobar-me amb els companys de Seròs que també hi van participar. Però bé, un cop en ruta, cadascú fa allò que vol i que pot.
Va ser la primera marxa de l'any. Ha sigut una gran fons més llarga més que dura. Ha sigut una gran fons, doncs, sense rampes excessives, però que al final els quilòmetres i el desnivell es posen a les cames igualment. Van ser uns 184 quilòmetres i uns 3150 de desnivell. La vaig fer en un temps total de 6 hores i 45 minuts, a una mitjana de 27 km/h. Jo era conscient que no estaria al cent per cent, era molt aviat, i no havia fet entrenaments de qualitat. Potser més aviat hauria de dir que aquest dia vaig fer el primer (i gairebé l'únic!) entrenament de qualitat de la temporada.
El cap de setmana següent, el 8 d'abril, com aquell que no vol la cosa, l'amic Toni de Benicarló em va embolar a fer la Trotamons, a Fraga. Afegeixo una síntesi de la crònica que vaig fer per al blog del Club Ciclista Seròs:
"Els amics del Club Ciclista Fraga es van superant cada any. Tot ben senyalitzat, el pavelló del Sotet feia goig, tot perfectament distribuït, els avituallaments ben posats i aprovisionats, classificacions puntuals, fotos gratuïtes i els regals per als ciclistes, insuperables!: maillot, botella de vi, barreta energètica i un sorteig, en el qual em va tocar una equipació ciclista.itaca
I així les coses, a les 13.00 hores es donava el tret de
sortida a la marxa. Més de 800 bikers sortien disposats a recórrer els termes
de Fraga i d'alguns municipis del voltant. El recorregut era l'habitual, una
mica més curt que l'any passat, això sí. Enguany eren 104 Km, l'any passat 121
em sembla recordar. El desnivell el mateix si fa no fa, uns 1100 metres. Cal
destacar que enguany va fer moltíssima calor. De fet, abans de sortir el garmin
em va arribar a marcar 32 graus.
Toni i jo vam anar fent via sense pressa però sense pausa.
Bé, al final sí que vam apretar una mica. La inèrcia de la marxa sense
adornar-te'n t'hi portava. És una marxa molt rodadora, això sí. Al principi vam
trobar els taps habituals, però després de les primeres rampes la cosa ja es va
anar alleugerint. La major part del desnivell el fas dins els 20 quilometres
primers, més o menys. Després es anar fent, anar rodant, perquè et queden més
de 80 quilòmetres. Nosaltres vam parar dues vegades a carregar bidons perquè
feia tanta calor que calia hidratar-se bé. I anàvem agafant rodes, fent relleus
i així fins al final, pedregal de Velilla a Fraga inclòs. Vam tardar unes
quatre hores i quart, a una mitja de velocitat en moviment de gairebé 25 km/h,
que es va quedar en poc més de 24 per les dues parades. Als companys de Seròs
ja no els vaig veure més, però tothom va acabar bé i content pel que sé".
Després, el 9 de maig, la Transebre de Mequinensa, que és una marxa catalogada com a marató XC, i que és una marxa que, sorprenentment no havia fet mai. I jo que em pregunto: Com és possible que una marxa que tenim al costat de casa no l'haja tingut mai al calendari i en canvi m'he arribat a desplaçar quilometrades ingents per anar a pedalar? En fi, aquesta marxa, com la Trotamons, me la vaig plantejar per fer intensitat. Eren uns 70 km i 1300 de desnivell, però més tècnics que la Trotamons. De fet, la transebre és el límit acceptable per a mi per a gaudir d'una marxa. Més que això em representa patir massa i rodar massa poc. I és que cadascú té les seues preferències les quals es van reforçant en funció dels entrenaments que es van fent. És veritat que hi ha que ho entrena tot, però no és el meu cas. A mi m'agrada sobretot rodar, fer quilòmetres, i no cal dir que fer alguna senda és molt agraït també. Per això m'agraden les maratons i les marxes en bicicleta de carretera.
La Transebre la vam fer Xavi, Jordi i un servidor, tot i que de Seròs hi havia més gent. Vam sortir tots tres a ritme prou fort, que vam mantenir tota la marxa. I he de dir que vaig acabar disfrutant de les baixades tècniques, tot i que en moltes ocasions el que faig en aquests casos es patir. La organització ho havia senyalitzat tot molt bé, cal dir-ho. Al final vam tardar unes 3 h i 30 minuts per a completar-la, amb parada per carregar bidons inclosa, a una mitja de gairebé 21 km/h, que no està gens malament
I finalment la Montsec-Montsec, el passat dia 3 de juny, que es la tinc més present per la proximitat cronològica. Aquí és on en principi havia d'arribar millor; la planificació dels entrenaments de la temporada havia d'arribar al seu zenit. Segons el meu parer, la Montsec-Montsec és una gran fons dura perquè hi ha ports llargs. Alguns diuen que és pitjor el puja i baixa, com la Cambrils Park o la Mussara, però jo penso que no. En la montsec, per exemple, hi ha un port de 21 quilòmetres segons l'organització, però en realitat comences a pujar molt abans de manera continuada, tot i que no ha rampes excessivament dures. Però n'hi ha més, de ports llargs, i això, l'haver de forçar la màquina durant tanta estona seguida és el que dona duresa a la marxa. Jo la compararia a la Quebrantahuesos, és del mateix estil, però una mica més suau. La Montsec Montsec són uns 190 km i 3300 de desnivell; la QH són 200 i 3500, amb rampes dures com les del Marie Blanque. Però no hi ha molta diferència, la veritat.
El cas és que enguany a la Montsec Montsec hi havia molta gent de Seròs i dels Club Ciclista Fraga, que és el nostre segon club per dir-ho d'alguna manera. Quant a això podeu consultar el blog del Club Ciclista Seròs (clubciclistaseros.blogspot.com.es).
Jo vaig sortir amb Xavi i Nano, que som els que volíem fer la Gran Fons, la llarga per entendre'ns. La meua intenció era sortir bon ritme per agafar bons grups, fer via i parar el mínim necessari. I així ho vam fer tots tres. Vam anar junts fins dalt del port d'Ager. Després venia una baixada ràpida. Jo vaig arribar als 74 km/h, vaig tocar el fre i la roda del davant va començar a ballar d'una manera preocupant. Vaig frenar més i encara va ser pitjor fins que no vaig baixar considerablement la velocitat. No cal dir que em vaig acollonir. Després vaig tornar a soltar-me fins als 65 km/h, i tot va anar bé i vaig tornar a recuperar la confiança. En acabar la marxa, un mecànic de la organització em va mirar la bici i em va dir que estava tot correcte, i que això podia estar causat per brossa a la pista de frenada d'alumini. Quan ho vaig mirar certament hi havia porqueria enganxada, que vaig netejar tal com em va indicar ell. El cas és que no m'ha tornat a passar més, tot i que tampoc he tornat a passar dels 70 km/h.
Els companys van agafar els 80 km/h i es van despenjar de mi de manera considerable, i no només en la baixada, perquè si així hagués estat els hauria agafat aviat. En una baixada les diferències són mínimes, a diferència del que passa en les pujades. Ja em va dir Xavi que van agafar un bon grup i van anar prou ràpid també planejant. El cas es que em va tocar remar sol molts quilòmetres, entre 25 i 30,
i apretar de debó perquè havia perdut tots els grups que anàvem més o menys al meu ritme. Al final, però, els vaig agafar, amb el desgast energètic que això em va suposar. I vam anar fent tots tres fins dalt del Port de Comiols, el més llarg de la marxa. Després de carregar bidons i menjar una barreta jo vaig decidir continuar i ells van estar-se una estona més a l'avituallament. El que era evident és que no em tornaria a passar el d'abans, i que si de cas ja m'agafarien. Però no va ser així. De fet, segons l'strava, a la baixada del Port de Comiols vaig anar més ràpid i en els quilometres posteriors ens vam anar separant encara més i ja no ens vam veure fins després de la marxa. I potser va ser millor així, ves a saber, cadascú va fer la seua marxa i ja està.
Vaig agafar un grupet reduït, perquè molts ciclistes es van desviar per fer la MF. Fins a aquest punt, amb més de 100 km i gairebé 2000 de desnivell, portava una mitjana de gairebé 29 km/h. I vam anar fent via fins dalt d'Hostal Roig, el penúltim port i el més espectacular de tots. Semblava ben bé estéssim al bell mig d'una pel.lícula del far west i que els indis sortirien en qualsevol moment de dalt dels singles verticals que coronaven la muntanya. A dalt vaig tornar a parar a agafar aigua i en vaig continuar fent via.
La pluja ja havia començat a fer acte de presència, i va acabar descarregant sense esme. Xops com a gats. El ritme el vam haver de reduir tots de manera considerable, sobretot baixant, i així vaig anar fent fins gairebé dalt de l'últim port, fins al qual vaig tornar a remar gairebé sol des de la baixada d'hostal roig. Allí vaig creuar-me amb César de Saidí. Havíem anat fent la goma diverses vegades durant la marxa. Jo vaig continuar al meu ritme i vaig acabar arribant uns minuts abans que ell. Els últims quilòmetres els vaig fer amb un bon grupet i portàvem una moto dels mossos d'esquadra d'escorta, com si per uns moments deixéssim de ser pelacanyes per ser pros, vaja.
Al final 7 h i 8 minuts de temps oficial, 6.59 de temps pedalat, a una mitjana d'uns 27 km/h. Estic del tot convençut que si no hagués estat per la pluja hauria baixat de les 7 hores, perquè vaig poder portar un ritme constant durant tota la marxa, sense pressa i amb poques pauses, però el fet d'haver acabat bé i no haver pres mal és el més important. Un altre any hi tornarem, perquè l'organització ha estat de les millors que he vist en tots els aspectes i això sempre anima. A l'arribada vam dinar amb els altres amics i de Seròs i de Fraga. No es pot demanar més.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada