Pensaments assilvestrats

Qui escriu aquestes línies, qui les llegeix... tot canvia, tot flueix... i el blog, també. El fons de la biblioteca ha donat pas a un espai obert, natural, i nogensmenys assilvestrat. És un estat d'ànim, una manera de ser.  Pedalar, continuem pedalant; escrivint, no massa, com és prou obvi. Però arribats a aquest punt m'he proposat afegir almenys una altra entrada de manera que el pedalar no ens faça perdre l'escriure, per dir-ho tot reinventant la coneguda dita popular: que el llegir no ens faça perdre l'escriure. Els reptes previstos per aquesta temporada ja estan realitzats, tot i que potser en caurà algun altre a manera de propina. Estic pensant en què a finals de setembre hi ha la Marxa de València en carretera i la XC Marató Alt Maestrat en btt, però ja en parlarem. Cal afegir que no són tot reptes, i que els intervals entre un repte i un altre potser és el més important. Les sortides de cap de setmana amb els amics de Benicarló i Seròs, els matisos,...

Hi ha una dita castellonenca molt popular: "entre Ares i Benassal...", que ve a ser l'equivalent a la dita castellana "entre Pinto y Valdemoro...". Jo no conec aquests municipis castellans, tot i que sí que conec els municipis d'Ares del Maestrat i Benassal. Ares fou el primer municipi del País Valencià que el rei Jaume reconquerí i a Benassal hi envasen una aigua de molt bon paladar. Són municipis elevats. Ares està a més de 1200 metres d'altitut; Benassal a un poc menys però deunidó. El que no sabia però sí que m'imaginava és que per transitar-hi en Btt cal superar unes rampes terribles. De fet, els 10 quilòmetres que separen aquests dos municipis van ser els més durs i els més ferèstecs de la I XC Marató Alt Maestrat, que es va realitzar el passat dissabte, amb sortida des del municipi de Catí. Així mateix, vam passar per Vilar de Canes, Culla i per la Llacua, pedania del municipi de Morella per on també va transitar Jaume I, segons la seua crò...

Per fi hem arribat allà on tocava. Amb la Mussara ja he acabat el calendari de marxes que tenia planificat per enguany: La Xallenge David Duaigües de Seròs (per escalfar motors!), Trotamons, Monegros i La Mussara. Quatre marxes en dos mesos. A partir d'ara, el calendari serà sobre la marxa, valgui la redundància. Per arrodonir la temporada a mi m'hauria agradat fer la Quebrantahuesos amb l'objectiu de fer or, és a dir, baixar de les 8 hores, però al no haver entrat en el sorteig la cosa s'acaba aquí. Això sí, vists els resultats de la Mussara, em sembla que ho hauria aconseguit sobradament, tot i que en una marxa tan llarga no es pot donar res per fet. Siga com siga, tota la planificació ha estat orientada a la Mussara. Això potser m'ha penalitzat en les altres marxes, però tampoc cal filar tan prim si l'objectiu és, sens dubte, passar-ho bé i patir el mínim possible. La darrera aventura va començar a Reus divendres per la tarda, després d'haver fet g...

La Maratón btt Monegros d'enguany ha estat molt dura, i ho dic perquè fer 118 km de pista i un desnivell d'uns 1200 (i no pas 900 com es deia a la web de la organització) no ho havia de ser pas. Però la climatologia va fer que tothom patís més del necessari. Heus ací la crònica que he enviat al Club Ciclista Seròs, que he retocat una mica, sobre l'esdeveniment amb el títol Vent, pols i fang :  "Amb aquestes tres paraules podríem definir el que va ser Monegros enguany. La previsió meteorologica ja ho havia anunciat: mal dia per agafar la bicicleta, però quatre serosans, Ramon, Sergi, Jeremy (que és un serossà adoptat)  i jo mateix vam enfilar cap a Sariñena per prendre part en la prova de btt més multitudinària. Enguany unes 8000 persones em sembla. Mentre anàvem de camí, aigua. En arribar ja començava a bufar amb força, però nosaltres, amb el dorsal ens vam plantar als calaixos de sortida a veure que passava. Feia tant de vent, que l'arc de la sorti...

Com molt bé diu el títol d'aquesta entrada, enguany no acabo de trobar una seguida. I ho dic en general: el blog el tinc pràcticament oblidat, els entrenaments els faig com puc, amb poc mètode, vull dir. I en la resta de coses vaig de bòlid, com sempre. Tanmateix, és aquest un bon senyal? Vol dir això, doncs, que el no parar, ni tan sols a pensar amb el que s'ha fet, és un simptoma de plenitut, de riquesa existencial? Nietzsche deia que qualsevol intent de fer una valoració sobre la vida és un símptoma de decadència, perquè una vida plena no pot ser taxada de cap de les maneres. Es viu i punt, ens diria el pensador alemany. La resta del poble dels filòsofs, per contra, afirma que la filosofia, entesa com a reflexió i valoració sobre el que s'ha fet, com ho és escriure el blog, és quelcom que ens humanitza situant-nos a un nivell superior a la resta d'éssers vius. Siga com siga, tot pensant en quina de les dues postures em quedo, heus ací el que m'ha passat de m...

Ja tornem a ser-hi! Després de mesos sense escriure, després d'haver passat fets tràgics com el traspàs dels amics Juanjo i Javier de Seròs i Gabi de Benicarló, potser ja arribat el moment de tornar a penjar alguna cosa. Som-hi, doncs. Diumenge passat, a les 8 del matí, i sense tindre massa clar com acabaria la cosa a causa de la tempesta de la passada nit, Nano i un servidor vam enfilar cap a l'estació d'autobusos de Fraga per trobar-nos amb Calu i Guerau, i amb els membres del Club Ciclista Fraga per fer ruta. I així, un total de 8 ciclistes vam emprendre ruta amb el vent de cara a fer la volta al Cinca. Des del començament vam agafar un bon ritmet malgrat el vent de cara. Anàvem rellevant-nos i fent alguna apretada en els pocs «repetxos» que vam trobar fins arribar a Alcolea, on vam parar a esmorzar. Nano i jo portavem uns 30 quilòmetres, 10 més que els altres, i una mitja de 26 km/h. L'esmorzar dels companys de Fraga va ser a base de callos, bacallà amb s...

Després de gairebé quatre mesos sense publicar cap entrada, potser ha arribat el moment de tornar-hi abans que entréssim al període estival pròpiament dit. De calor ja en fa, però, i molta. No pretenc ara fer un inventari de tot el que he fet al llarg d'aquests mesos perquè seria molt extens, innecessari i segurament incomplert. Intentaré, en tot cas, fer-ne una síntesi i explicar amb una mica més de detall les darreres activitats destacables. Han sigut mesos de molta feina i d'uns quants entrenaments. Els objectius d'enguany, La Polar Gran Fondo La Mussara i la Quebrantahuesos, així ho requerien. Una de les coses més importants d'enguany per mi ha sigut el seguiment d'un el pla d'entrenament. A mi m'ha semblat una cosa complicadíssima, potser perquè no ho havia fet mai o potser perquè ho és. I he fet el que he pogut, tot s'ha de dir. He seguit les meues sensacions, les indicacions dels doctor Moreno i d'alguns amics experts en la matèria com Nan...

Diguem-ho clar: el darrer exabrupte de l'alcaldessa de València ha fet fortuna. És inexplicable però és així. Missatges de whatsapp, videos de youtube, programes de televisió i fins i tot xapes a la solapa de l'americana d'algun polític rememoren una de les més grans pixades fora de test del panorama polític contemporani. Així, el caloret , que en tot cas seria la caloreta, se sent per tot arreu. El cas és que la caloreta comença a arribar. Dissabte en vaig patir rodant en bicicleta. Va fer un dia espectacular, calurós, assolellat. Vam fer un ruta tan llarga que va arribar un moment en què no sabia si estava entrenant o fent turisme per Castelló. Vam fer 155 km i uns 2500 metres de desnivell. De fet, aquests són els quilòmetres que hi ha des de Benicarló a Seròs; de desnivell diria que n'hi ha molt menys anant cap a Seròs. Anavem passant un poble darrere l'altre. Pobles més llunyans dels habituals: Càlig, Cervera del Maestre, Sant Mateu, Albocàsser, Torre d...

Quan a Seròs parlem del terme o del terreno no ens referim exactament al terme municipal o a un espai delimitat de manera precisa i rigurosa. És un concepte que ve a ser com una mena de hinterland local. Lo terreno és, doncs, allò que d'una manera o d'una altra associem a Seròs, siga per la geografia, la geologia, l'economia o fins hi tot pel garrulisme que mostren els seus habitants  al relacionar-se socialment. Dit d'una altra manera: lo terreno ve a ser allò que Josep Pla anomenava "el meu país". Els dos darrers caps de setmana que he estat ha Seròs he gaudit i sofrint del terme àmpliament. Intentant posar ordre al jardí de casa i a la era, primer, i rodant amb la bicicleta de carretera després. Devia fer almenys tres anys que no esporgava els arbres del jardi de casa: un llorer de la mida d'un campanar, un nesprer totalment desbocat, una parra vella que recorre uns vint metres de paret i dues oliveres joves i de creixement totalment anàrquic. Pe...

Així com un dels trets diferèncials de la plana de Lleida és la boira, en el Maestrat ho és el Mestral. El vent de nord-oest bufa sense treva. I no pas suaument. Dia sí i dia també hom ha de fer front als efectes del mestral, que són de tipologia diversa. Als que ens agrada estar sempre al ras ens genera un problema important. Mitjanes de 40 km/h i ràfegues de 90 km/h fan dificil fer qualsevol mena d'activitat outdoor, com se sol dir. A banda que el vent, psicològicament, crea una sensació de nerviosisme, de malestar.   Al llarg de la setmana es va fent, però quan arriba el cap de setmana la cosa es complica. Dissabte, per exemple, tot i que el vent va començar a bufar amb força, vam sortir amb la canalla a fer una volta. Volíem anar fins a Peníscola en bicicleta, però ens vam limitar a anar, els grans, a peu, i les xiquetes, una amb patins i l'altra amb la bicicleta de rodetes. Una volteta i cap a casa. I encara gràcies. Diumenge vaig participar en la Volta a Valli...