Mestralada

Així com un dels trets diferèncials de la plana de Lleida és la boira, en el Maestrat ho és el Mestral. El vent de nord-oest bufa sense treva. I no pas suaument. Dia sí i dia també hom ha de fer front als efectes del mestral, que són de tipologia diversa. Als que ens agrada estar sempre al ras ens genera un problema important. Mitjanes de 40 km/h i ràfegues de 90 km/h fan dificil fer qualsevol mena d'activitat outdoor, com se sol dir. A banda que el vent, psicològicament, crea una sensació de nerviosisme, de malestar.

 
Al llarg de la setmana es va fent, però quan arriba el cap de setmana la cosa es complica. Dissabte, per exemple, tot i que el vent va començar a bufar amb força, vam sortir amb la canalla a fer una volta. Volíem anar fins a Peníscola en bicicleta, però ens vam limitar a anar, els grans, a peu, i les xiquetes, una amb patins i l'altra amb la bicicleta de rodetes. Una volteta i cap a casa. I encara gràcies.




Diumenge vaig participar en la Volta a Vallibona que organitza el Club Ciclista Deportes Balaguer de Benicarló. És una sortida clàssica que any rere anys els amants de la bicicleta de carretera fan, i que serveix com a entrenament de qualitat i tret de sortida per a les marxes cicloturistes del calendari. Diríem que arribats a aquest punt la pretemporada està ja del tot finiquitada. Enguany, però, el fort vent va fer que fins a l'últim moment es dubtes si la sortida es faria o no. La previsió era que diumenge seria impossible anar amb bicicleta, sobretot amb la de carretera, i més havent de pujar fins als 1200 metres d'altitut sobre el nivell del mar. Si el Mestral a la costa és fort, als Ports és terrible.


El cas és que de bon matí a Benicarló el vent gairebé no bufava. Però la previsió era que a Vallibona s'arribarien a ràfeques de més de 90 km/h. A dalt del Port de Querol era millor ni saber a quan podrien arribar les ràfegues de vent. Siga com siga, i donat que comptàvem amb el cotxe del club de suport, 26 persones es van agrupar a la plaça constitució de Benicarló per desafiar la meteorologia. Jo també hi era, tot i que vaig dir-me a mi mateix mentre em vestia de romà: quin poc esme!.


Fins a Rossell, això és, uns 35 km i 500 metres de desnivell positiu, vam anar més o menys en grup, a bon ritmet. Ara, en arribar a Rossell, que és quan comença l'ascens fins a Vallibona, amb un seguit de pujades i baixades d'allò més trencadores, cadascú es va posar al seu ritme. És a dir, van sortir els ganivets, perquè entre els participants hi havia molt de nivell. Jo vaig posicionar-me com un simple espectador de les ganivetades i tenia l'objectiu d'acabar l'ascens amb una certa dignitat.
 
I tot pujant el vent va començar a apretar (Mecagontot, vaig dir jo). Jo vaig anar amb el grup del mig, ni amb els de davant ni amb els de darrere. I ja vaig fer prou. Rampes del 17 per cent, corbes tancades, vent de costat, a punt de caure més de dos vegades... I encara sort que la carretera seguia el riu Servol i estavem mig arraserats. Quan vam arribar a Vallibona calculo que haviem fet ja uns 1400 de desnivell i uns 60 km. Alguns van arribar dalt del cotxe de suport.


Reagrupament, foto de rigor i tornem-hi que no hem fet res. Ara tocava l'ascens fins a Santa Àgueda. 400 metres més en 8 km. Jo això no ho sabia, pensava que eren 16, i després resulta que 16 era el total fins a la cruïlla de la carretera de Morella, damunt del port de Querol. Aquí és quan vaig patir. Vam arribar fins a 1200 d'altitud, feia un vent i un fred que se'm gelava la mandibula. Ja en portavem 1800. I ara començava el descens, llevat d'alguna rampeta.


Vam anar baixant fins a Vallivana. Al poc trobem a dos del grup aturats. Un s'havia tirat damunt d'un cotxe i havia partit el quadre de la bicicleta. Ell no s'havia fet res, gràcies a Déu. Però l'acolloniment va anar in crescendo. El cas és que baixant vaig patir més que pujant. El manillar de la bici tremolava pel vent. De fet se'm movia tota la bicicleta. Gual, Radu i un servidor vam baixar els tres junts, sense piques, per temor si queia un o altre. De fet, vam fer tota la ruta pràcticament junts. A vallibona vaig arribar jo el primer; a Sant Agueda, un dels altres dos, no sabria dir quin. Però vam anar fent tots tres, ara un, ara l'altre.


Baixant no vam passar de 60 km/h, tot i que en la recta que hi ha després del port de Querol jo calculo que hauríem agafat perfectament 80 km/h. I quan arribavam al quilòmetre 86 i als 1900 de desnivell estàvem ja entaulats al parador de Vallibana. Després d'un entrepà quilomètric vam enfilar cap a Benicarló. Ara amb el vent majoritàriament de cul i de costat . Encara no havíem acabat de patir. De tots els que vam sortir calculo que vam quedar una dotzena.


Al final uns 130 quilòmetres i 2300 de desnivell, a una mitjana de 24,7 km/h. I en total, 5,10 de pedal. De pulsacions mitjanes 147 i de màxima 177. Està força bé, però he notat que he d'intentar augmentar una mica el meu umbral anaeròbic, perquè quan passo massa estona de 170 començo a patir. Això ho faré quan comenci les sèries, d'aquí un mes més o menys. De moment anar fent com fins ara. Siga com siga, deunidó quin ruton!


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Que el pedalar no ens faça perdre l'escriure

Entre Ares i Benassal... Rampes!

Creacionisme, evolucionisme i religió a l'escola