Neu a Morella!



Ja ha arribat la neu. I al mes de febrer, com sol passar els darrers anys. No sé si és el canvi climàtic o la meua memòria que falla, però em sembla que el fred arriba més tard de l'habitual. Les vacances de Nadal són molt portadores meteorològicament parlant; fins i tot el tant temut gener ha estat més suau que aquest gèlid febrer. Ara em ve a l'esment una dita serosana (no sé si aplicable a tot el domini lingüístic català) que ha deixat de correspondre a la realitat: "el febrer mascara com un calder", que vol dir que el sol de febrer ja calenta i que el fred ja comença a passar avall. Això no obstant, a mi el fred no em desagrada. M'hi trobo prou bé a diferència del que passa a l'estiu, que per a mi és insuportable. El passat cap de setmana, certament, vaig poder corroborar que l'hivern no és tan roïn com diuen alguns.

Dissabte vam fer la primera ruta pensada estrictament per a la Mussara i la QH, deixant de banda les sessions de base. Vam fer uns 130 quilòmetres i uns 1800 metres de desnivell positiu acumulat.
Vam pujar dos ports, el de Vilanova d'Alcolea i el de la Sarratella, un port de segona categoria que havia pujat una vegada l'any passat. Vam estar més de 5 hores pedalant i una hora per esmorzar al bar de la Serratella. La intenció no era parar, però donat que hi havia diversos nivells entre els ciclistes, esperarse a dalt del port i al carrer a davall zero hauria estat una temeritat. Vam decidir entaular-nos mentre la gent anava arribant. El problema va ser que ens vam posar tips com a lladres. Entrepans deliciosos i de grans dimensions, beure, cafés... Ara, he de dir que estava mort de fred i vaig reviure. Al final vaig fer una mitja de 145 pulsacions i 173 de màxima. Ritme de pols ideal per a fer ruta. I a una mitja de 24,5 km/h, que és més ho menys que la mitja que calculo que fare a les marxes apuntades més amunt. Ara cal augmentar els quilòmetres i el desnivell. Les hores també, és clar. Però poc a poc, sense pressa però sense pausa. De fet, al llarg de la setmana he continuat l'entrenament planificat: dos dies de fondo i un d'intensitat, això és, dos dies de treball aeròbic extensiu i un d'aeròbic intensiu. Dilluns vaig fer dues hores a una mitjana de 137 pulsacions i un màxim de 161, dimecres dues hores i quart a 147 de mitjana i màxima de 176, i dijous una hora i mitja  (perquè no tenia més temps!) a una mitjana de 136 i una màxima de 161 també.
 
Diumenge vam anar amb la família a passar el dia a Morella, esperant veure i gaudir de la neu amb la canalla. Havia nevat un parell o tres dies abans i jo no veia clar què ens trobaríem, a banda que Morella és una ciutat encantadora de per si, hi haja o no hi haja neu. El cas és que anavem avançant en direcció cap als Ports i la neu no feia acte de presència. Però en arribar dalt del Port de Querol, a més de 1000 metres d'altitud, el paisatge va canviar substàncialment. Tot estava enfarinat, sobretot a les obagues. I així vam arribar a Morella, que oferia un aspecte clarament hivernal. De neu no n'hi havia molta, però l'aparença era clarament glacial. El cas és que posats a fer vam decidir continuar una estona més fins a Torremiró, que està a més de 1200 metres d'altitud. Allí el blanc guanyava per golejada. Els cims, les fondalades, els marges de la carretera... Tot blanc, i amb abundants capes de gel produït pel gèlid vent de mestral que bufava amb força. Quan vam aturar el cotxe el termòmetre marcava, a les 12 hores, 3 graus davall zero, però segons el web que vaig consultar la sensació era de menys 10. I deunidó quina sensació! Les mans se'ns glaçaven a l'instant, la cara calia taparla el màxim possible... Però la canalla a disfrutar. El primer que va fer l'Ares en sortir del cotxe va ser gitar-se damunt la neu perquè diu que ho havia vist en uns dibuixos de Caillou. Quin poc esme!, com se sol dir. I així les coses vam fer un ninot de neu, vam tirar-nos boles de neu i vam fer totes aquelles collonades que se sol fer amb la neu.


El plat fort del dia, en un sentit literal, va ser el dinar a la Fonda Moreno de Morella. Ja hi havia estat en un
altra ocasió amb els senderistes de Vinaròs, fa uns quants anys. I no em va decebre pas: sopa morellana, croquetes morellanes, un entrecot a la brasa de dimensions astronòmiques... Un dinar d'aquells que fan història i a un preu raonable. I després, amb la panxa plena i amb menys fred que amb la panxa buida, vam acabar de fer la visita de rigor a la ciutat, aprofitant que el sol havia sortit tímidament i el gel de les teulades començava a regalimar. I així va conclure el cap de setmana. El següent, cap a a Seròs falta gent.








Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Que el pedalar no ens faça perdre l'escriure

Entre Ares i Benassal... Rampes!

Objectius assolits