Sobrecàrrega
Han estat dies molt intensos i amb moltes activitats. No han sigut unes vacances clàssiques, aquestes, ni de bon tros, però últimament (o potser sempre?) vaig de bòlid. Arribava a Seròs el Dijous Sant amb l'agenda plena: anar al mont de Mequinensa, pedalar, començar les obres de la Era, Sant Jordi (que després de molts anys podria tornar a celebrar a Catalunya!), Festa Major del Sant Angel... I per si tot això fos poc, vaig agafar unes angines les quals em vam deixar fora de joc amb tota la feina per fer. De fet, encara cuegen ara i la feina encara no l'he acabada. Però vaig poder gaudir de la Festa Major i de Sant Jordi com feia anys que no feia, siga dit de pas.
Per Sant Jordi vaig anar a Lleida, i em vaig trobar els carrers a vessar de gent fins al punt que vaig desistir en l'intent de comprar cap llibre. Enguany el vaig comprar a Benicarló, i ha estat Les aus del Port, publicat pel Centre d'Estudis de les Terres de l'Ebre i escrit pel meu company Joan Muyas. És un treball excepcional que detalla a la perfecció la fauna volant del Port. L'estic llegint amb delit i la veritat és que la pròxima vegada que hi torne veure més coses de les que hi he vist fins ara. I la Festa Major, al seu torn, va ser meravellosa per a la canalla. Jo amb acompanyar les xiquetes i veure-les contentes ja en tinc prou. I així va ser, amb processó inclosa.
Ara bé, jo em pregunto si, havent arribat a la quarta dècada de vida, no caldria prendre's les coses amb més calma, si no estaria bé deixar de complicar-se tant la vida sense necessitat. Però he arribat a la conclusió que això deu dependre de la manera de ser i de l'estat d'ànim de cadascú. El meu sempre ha estat així: sempre a tota màquina, sense treva. M'he de trobar realment malament per afluixar. A vegades em miro a aquells que saben anar a ralentí i em dic: aquests faran anys, perquè no tenen desgast! Però ves a saber, és la vida quelcom tant atzarós, tant canviant.
El cas és que la meua Setmana Santa escolar, que al País Valencià se celebra la setmana següent que a Catalunya, va començar com estava prevista: cap al mont falta gent. Al dia següent, però, vaig fer la visita de rigor a urgències, em van haver de donar antibiotic i tots els plans en orris! El cap de setmana havia de fer una bona ruta en bicicleta i vaig haver d'estar-me a casa fet pols.Un començament només comparable al de les vacances de Nadal, en què vaig agafar la grip. I és que enguany no m'en perdo ni una.
La setmana següent van començar les obres de la Era i jo a mig gas fins dimecres, quan vaig decidir agafar la bici per primer cop després de més d'una setmana sense tocar-la. Vaig suar el que no està escrit com és obvi suposar. Però el plat fort va venir el cap de setmana següent.
Dissabte, encara mig tocat per l'efecte dels maleïts antibiòtics però amb moltes ganes de pedalar, vam iniciar una ruta amb la bicicleta de carretera. Vam sortir de Seròs a les 8 Pere, Ernesto, Àngel, Josep Xavier i jo en direcció cap a terres aragoneses. No teniem clar què faríem perquè Pere havia de tornar pronte, l'altre volia fer ports, jo no sabia que fer... El cas és que vam enfilar cap a Fraga i de Fraga a Saidí-Osso-Alcolea-Candasnos-Fraga-Mequinensa-Seròs. Total, 130 km, uns 900 metres de desnivell positiu acumulat, una mitja de 29.5 i unes 4.30 pedalades. A mi em va sortir una mitja de 150 pulsacions. Puc dir que estava recuperat, però no del tot, perquè les cames al final em feien figa. Bé, més aviat hauria de dir que al final ni tan sols em sentia les cames. Va ser una ruta espectacular perquè vam recorrer una part dels Monegros per carreteres secundàries, desèrtiques, només acompanyats per alguna aliga i alguna altra au solitària.
De tot plegat, però destacaria la parada a l'estació de servei de Fraga perquè Ernesto volia prendre's una cocacola. El que em va sorprendre va ser veure'l sortir de la botiga amb una ampolla de dos litres de la tan popular beguda refrescant. Sense saber ben bé com, ja teníem les nostres botelles plenes d'aquest líquid. "Però si a mi no m'agrada la cocacola!", vaig pensar acte seguit. I així vaig arribar a casa amb el bidó encara ple i el quadre de la bicicleta tot enganxifós a causa del que havia regalimat. Llavors és quan formules sentències de l'estil: "puta cocacola dels collons!". Josep Xavier no sé que va fer amb la seua part; Àngel, no en va voler gens ni mica, potser perquè ja havia viscut anteriorment situacions similars a la descrita; i Ernesto se'n va fotre un litre de patac, centílitre amunt, centílitre avall. He de dir, tanmateix, que després d'una marxa en alguna ocasió he demanat una cocacola perquè no hi havia cervesa o estava calenta. I no em va sentar malament, la veritat. Però portar-la al bidó no m'havia passat mai pel cap.
El dia 1 de maig vam fer una d'aquelles sortides en btt com les de fa temps. Jo calculo que n'erem una vintena. Hi havia gent de Benicarló i de Vinaròs i l'objectiu era pujar al Castell d'Alcala de Xivert, baixar per Alcossebre i tornar fins Benicarlo per la costa. És una classica de la Serra d'Irta.
Vam fer un total de 65 km i uns 800 metres de desnivell, concentrats bàsicament en la pujada al castell, que és una rampa llarga i empinada. Vaja, una rampa d'aquelles que et fan pujar les pulsacions fins dalt de tot. Vam evitar tota mena de trams tècnics perque anavem massa gent. I tot i això vam estar mitjà hora parats per avaria. Però que voleu que us diga, tant me fa. El fet d'anar gent i poder comentar la jugada amb els companys, no val la pena en lloc d'anar sempre fent reptes de quilòmetres, desnivell i tècnica? A mi em sembla que sí, que cal fer-ho més sovint, això.
De tot el grup de vinarosencs uns quants van desviar-se en arribar dalt del Castell per fer una trialera i tornar cap a casa. Els altres vam continuar plegats fins Alcossebre on la majoria es van quedar a esmorzar. I quatre vam tornar cap a Benicarló. I va ser en els 25 quilòmetres que quedaven quan els cavalls es van desbocar una mica i es van poder presenciar alguns demarratges i altres coses per l'estil. Efectivament, hi ha qui té sempre el ganivet preparat. Al final, però, balanç molt positiu, amb una mitja de 142 pulsacions i 180 de màxima (la màxima la vaig obtenir a la pujada de la torre de la Badum, quan ens vam picar sense coneixement i a perill de prendre mal).
Una altra marxa, la quarta d'enguany. En aquesta ocasió va ser al municipi de Masdenverge, entre Amposta i Santa Barbarà, per les serres de Freginals i Godall. A priori era una marxa light, però de camí tots pensàvem on estaria la trampa, perquè segur que n'hi hauria. Vam desplaçar-nos sis membres de la Moleta de Benicarló, que sumant als de Xerta i Roquetes erem 21. Bé, 22 perquè jo estava inscrit com a Club Ciclista Seròs. Amb tot, la Moleta va ser el club més nombrós.
La marxa era d'uns 42 quilòmetres i uns 800 de desnivell. Vaja, un passeig. On estava la trampa, doncs? Trenta quilòmetres de senda pura i dura, nogensmenys perillosa per l'orografia del terreny i fins i tot diria que el recorregut arribava a ser emprenyador. Vam anar molts trams a peu, entre els quals tota la pujada a la serra de Godall, perquè era impracticable. Vaja, que em va sortir una mitja de velocitat de 14,2. I jo que fa temps que estic perdent la motivació per aquest tipus de marxes, potser perquè algunes ja les he fet tres vegades (aquesta concretament era la segona)! Però en aquesta ocasió va passar quelcom nou, que va ser que vam anar més o menys agrupats tota la marxa, vam parar a repostar líquid tres vegades i al final això em va arreglar el dia. És veritat que quan em poso la mascara de lone rider guanyo uns quants minuts. En aquesta ocasió potser hauria tardat entre 5 i 10 minuts menys. Però que voleu que us diga, els últims 5 quilòmetres, en què vam anar Andrés, Gabi i un servidor, fins que es va reagrupar Domingo adelantant-nos als tres en un sprint, van ser prou entretinguts. Al final, 2 hores i 53 minuts, el 107 de 187 bikers i una mitja de 160 pulsacions.
Me n'adono que les motivacions canvien i la manera d'entendre el pedal també, això no vol dir que, a la meua manera, no siga competitiu, que ho soc. Però aquest esperit he de mirar de projectar-lo en altres contextos. Ara tinc en ment anar amb tota la familia i uns amics el dia 25 al Bordón, al Maestrat de Terol. És fa una marxa amb un recorregut espectacular, diferent la que he fet fins ara, i són uns 52 quilòmetres i uns 1500 de desnivell, em sembla. També m'agradaria fer alguna marxa amb la bicicleta de carretera. Però això ja ho anirem veient.
Per Sant Jordi vaig anar a Lleida, i em vaig trobar els carrers a vessar de gent fins al punt que vaig desistir en l'intent de comprar cap llibre. Enguany el vaig comprar a Benicarló, i ha estat Les aus del Port, publicat pel Centre d'Estudis de les Terres de l'Ebre i escrit pel meu company Joan Muyas. És un treball excepcional que detalla a la perfecció la fauna volant del Port. L'estic llegint amb delit i la veritat és que la pròxima vegada que hi torne veure més coses de les que hi he vist fins ara. I la Festa Major, al seu torn, va ser meravellosa per a la canalla. Jo amb acompanyar les xiquetes i veure-les contentes ja en tinc prou. I així va ser, amb processó inclosa. El cas és que la meua Setmana Santa escolar, que al País Valencià se celebra la setmana següent que a Catalunya, va començar com estava prevista: cap al mont falta gent. Al dia següent, però, vaig fer la visita de rigor a urgències, em van haver de donar antibiotic i tots els plans en orris! El cap de setmana havia de fer una bona ruta en bicicleta i vaig haver d'estar-me a casa fet pols.Un començament només comparable al de les vacances de Nadal, en què vaig agafar la grip. I és que enguany no m'en perdo ni una.
La setmana següent van començar les obres de la Era i jo a mig gas fins dimecres, quan vaig decidir agafar la bici per primer cop després de més d'una setmana sense tocar-la. Vaig suar el que no està escrit com és obvi suposar. Però el plat fort va venir el cap de setmana següent.
La ruta de la cocacola
Dissabte, encara mig tocat per l'efecte dels maleïts antibiòtics però amb moltes ganes de pedalar, vam iniciar una ruta amb la bicicleta de carretera. Vam sortir de Seròs a les 8 Pere, Ernesto, Àngel, Josep Xavier i jo en direcció cap a terres aragoneses. No teniem clar què faríem perquè Pere havia de tornar pronte, l'altre volia fer ports, jo no sabia que fer... El cas és que vam enfilar cap a Fraga i de Fraga a Saidí-Osso-Alcolea-Candasnos-Fraga-Mequinensa-Seròs. Total, 130 km, uns 900 metres de desnivell positiu acumulat, una mitja de 29.5 i unes 4.30 pedalades. A mi em va sortir una mitja de 150 pulsacions. Puc dir que estava recuperat, però no del tot, perquè les cames al final em feien figa. Bé, més aviat hauria de dir que al final ni tan sols em sentia les cames. Va ser una ruta espectacular perquè vam recorrer una part dels Monegros per carreteres secundàries, desèrtiques, només acompanyats per alguna aliga i alguna altra au solitària. De tot plegat, però destacaria la parada a l'estació de servei de Fraga perquè Ernesto volia prendre's una cocacola. El que em va sorprendre va ser veure'l sortir de la botiga amb una ampolla de dos litres de la tan popular beguda refrescant. Sense saber ben bé com, ja teníem les nostres botelles plenes d'aquest líquid. "Però si a mi no m'agrada la cocacola!", vaig pensar acte seguit. I així vaig arribar a casa amb el bidó encara ple i el quadre de la bicicleta tot enganxifós a causa del que havia regalimat. Llavors és quan formules sentències de l'estil: "puta cocacola dels collons!". Josep Xavier no sé que va fer amb la seua part; Àngel, no en va voler gens ni mica, potser perquè ja havia viscut anteriorment situacions similars a la descrita; i Ernesto se'n va fotre un litre de patac, centílitre amunt, centílitre avall. He de dir, tanmateix, que després d'una marxa en alguna ocasió he demanat una cocacola perquè no hi havia cervesa o estava calenta. I no em va sentar malament, la veritat. Però portar-la al bidó no m'havia passat mai pel cap.
Sortida multitudinària per Irta
El dia 1 de maig vam fer una d'aquelles sortides en btt com les de fa temps. Jo calculo que n'erem una vintena. Hi havia gent de Benicarló i de Vinaròs i l'objectiu era pujar al Castell d'Alcala de Xivert, baixar per Alcossebre i tornar fins Benicarlo per la costa. És una classica de la Serra d'Irta.
Vam fer un total de 65 km i uns 800 metres de desnivell, concentrats bàsicament en la pujada al castell, que és una rampa llarga i empinada. Vaja, una rampa d'aquelles que et fan pujar les pulsacions fins dalt de tot. Vam evitar tota mena de trams tècnics perque anavem massa gent. I tot i això vam estar mitjà hora parats per avaria. Però que voleu que us diga, tant me fa. El fet d'anar gent i poder comentar la jugada amb els companys, no val la pena en lloc d'anar sempre fent reptes de quilòmetres, desnivell i tècnica? A mi em sembla que sí, que cal fer-ho més sovint, això.
De tot el grup de vinarosencs uns quants van desviar-se en arribar dalt del Castell per fer una trialera i tornar cap a casa. Els altres vam continuar plegats fins Alcossebre on la majoria es van quedar a esmorzar. I quatre vam tornar cap a Benicarló. I va ser en els 25 quilòmetres que quedaven quan els cavalls es van desbocar una mica i es van poder presenciar alguns demarratges i altres coses per l'estil. Efectivament, hi ha qui té sempre el ganivet preparat. Al final, però, balanç molt positiu, amb una mitja de 142 pulsacions i 180 de màxima (la màxima la vaig obtenir a la pujada de la torre de la Badum, quan ens vam picar sense coneixement i a perill de prendre mal).Transplanes 2014
Una altra marxa, la quarta d'enguany. En aquesta ocasió va ser al municipi de Masdenverge, entre Amposta i Santa Barbarà, per les serres de Freginals i Godall. A priori era una marxa light, però de camí tots pensàvem on estaria la trampa, perquè segur que n'hi hauria. Vam desplaçar-nos sis membres de la Moleta de Benicarló, que sumant als de Xerta i Roquetes erem 21. Bé, 22 perquè jo estava inscrit com a Club Ciclista Seròs. Amb tot, la Moleta va ser el club més nombrós.
La marxa era d'uns 42 quilòmetres i uns 800 de desnivell. Vaja, un passeig. On estava la trampa, doncs? Trenta quilòmetres de senda pura i dura, nogensmenys perillosa per l'orografia del terreny i fins i tot diria que el recorregut arribava a ser emprenyador. Vam anar molts trams a peu, entre els quals tota la pujada a la serra de Godall, perquè era impracticable. Vaja, que em va sortir una mitja de velocitat de 14,2. I jo que fa temps que estic perdent la motivació per aquest tipus de marxes, potser perquè algunes ja les he fet tres vegades (aquesta concretament era la segona)! Però en aquesta ocasió va passar quelcom nou, que va ser que vam anar més o menys agrupats tota la marxa, vam parar a repostar líquid tres vegades i al final això em va arreglar el dia. És veritat que quan em poso la mascara de lone rider guanyo uns quants minuts. En aquesta ocasió potser hauria tardat entre 5 i 10 minuts menys. Però que voleu que us diga, els últims 5 quilòmetres, en què vam anar Andrés, Gabi i un servidor, fins que es va reagrupar Domingo adelantant-nos als tres en un sprint, van ser prou entretinguts. Al final, 2 hores i 53 minuts, el 107 de 187 bikers i una mitja de 160 pulsacions.
Me n'adono que les motivacions canvien i la manera d'entendre el pedal també, això no vol dir que, a la meua manera, no siga competitiu, que ho soc. Però aquest esperit he de mirar de projectar-lo en altres contextos. Ara tinc en ment anar amb tota la familia i uns amics el dia 25 al Bordón, al Maestrat de Terol. És fa una marxa amb un recorregut espectacular, diferent la que he fet fins ara, i són uns 52 quilòmetres i uns 1500 de desnivell, em sembla. També m'agradaria fer alguna marxa amb la bicicleta de carretera. Però això ja ho anirem veient.
Com diren les padrines.... Rrrredeu fill!
ResponEliminaNo t'han anat pas tant malament aquetsos dies "gorrión"
Hiep company, no em puc queixar i com diuen a Benicarlo (i a Seros potser tambe): lo que va davant va davant.
EliminaKinto sempre te conegut amb la pressa de companya perque la vols abandonar ara
Elimina, an aquestes edats?
Ja tens raó, ja
Elimina