Recorrent lo terme

Quan a Seròs parlem del terme o del terreno no ens referim exactament al terme municipal o a un espai delimitat de manera precisa i rigurosa. És un concepte que ve a ser com una mena de hinterland local. Lo terreno és, doncs, allò que d'una manera o d'una altra associem a Seròs, siga per la geografia, la geologia, l'economia o fins hi tot pel garrulisme que mostren els seus habitants  al relacionar-se socialment. Dit d'una altra manera: lo terreno ve a ser allò que Josep Pla anomenava "el meu país".

Els dos darrers caps de setmana que he estat ha Seròs he gaudit i sofrint del terme àmpliament. Intentant posar ordre al jardí de casa i a la era, primer, i rodant amb la bicicleta de carretera després.

Devia fer almenys tres anys que no esporgava els arbres del jardi de casa: un llorer de la mida d'un campanar, un nesprer totalment desbocat, una parra vella que recorre uns vint metres de paret i dues oliveres joves i de creixement totalment anàrquic. Per posar una mica d'ordre a tot això que acabo de dir vaig estar cinc hores ininterrompudes de motosserra, pujant i baixant de l'escala i suant a base de bé. Un altre cap de setmana, a la era, unes tres hores per esporgar una olivera, i deixar una mica arreglats tres atmetllers gairebé centenaris més morts que vius. De fet, n'hi ha dos que ja no faran res més de bo. Això és fer país, això és viure el territori i  viure com els del territori, i no pas pujar en bus turístic fent fotografies. Això darrer està molt bé, però és una altra cosa, talment com allò que fan els aficionats al turisme rural. Jo els hi donaria un xapó i els posaria a cavar soques, per exemple. Així entendríen perfectament què vol dir ser rural. Com també ho és, siga dit de pas, anar-se'n al bar i xuclar-se una caixa de quintos. El que passa és que per a fer això darrer no cal moure's del lloc habitual de residència.

I en la bicicleta, vam fer un cap de setmana una ruta clàssica per les garrigues (allò que a Seròs anomenem el secà, sense més) i una de nogensmenys clàssica pel anomenats ports (que de fet son portets, però si tenim en compte la immensa plana que rodeja Lleida, deunidó com s'empinen!). La primera ruta va ser d'uns 105 quilòmetres i uns 1200 de desnivell; la segona, dels mateixos quilòmetres pero amb gairebé 1800 de desnivell. De fet, totes dues rutes són un puja i baixa, tot i que a la primera és més acusat el vaibé perquè les rampes són més curtes. En la segona, els ports són d'uns 4 quilòmetres cadascun. De fet, n'hi ha tres així, amb pendents que van del 5 al 8 per cent de mitjana, i l'ascens de Flix fins a Maials, que són uns 15 quilòmetres de pujada no tan pronunciada però continuada.

La primera ruta la vam fer Pere, Juanjo, Javier, Josep Xavier, Carles i un servidor; la segona va ser una mica atípica: vam començar Pere, Juanjo, Javier, Nano, Dani Pérez i jo. Dalt del port de Mequinensa, Nano i Dani van girar cua. Nano tenia feina i el dia anterior ja havia fet una bona ruta amb Josep Xavier. L'altre no sé ni perquè va girar ni perquè va acudir. I a mitja ruta, quan estavam a Ribarroja aturats perquè hi havia una cursa de btt i els mossos van tallar el transit, va apareixer Àngel, que havia sortit sol per fer la mateixa ruta.

Al final puc dir que aquestes són dues de les millors rutes que es poden fer des de Seròs sense sortir del terreno. Tant a nivell paisatgístic com d'exigència esportiva són de primera.


Comentaris

  1. M'ha agradat molt aquesta croniqueta noi.

    A Àngel ens el vam creuar al tornar, no em facis dir a quina altura. Possiblement, si us haguessin fet esperar més els mossos, també hagués acudit Ernesto. Nosaltres el vam creuar entre la Granja i Seròs.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies home. Tant de bo haguéssis pogut fer tota la ruta. A disfrutar segur!

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Que el pedalar no ens faça perdre l'escriure

Creacionisme, evolucionisme i religió a l'escola

Entre Ares i Benassal... Rampes!