100

Finalment un cap de setmana a Seròs. Feia més d'un mes que no hi posava els peus. Ho havia de fer per moltes raons. I val a dir que malgrat el plugim i el mal temps que va fer durant tot el cap de setmana vaig poder fer gairebé tot el que tenia previst.

Divendres, només arribar, vaig anar a la reunió del club ciclista. Allí vaig trobar a amics i coneguts. Després de la reunió vam anar a fer una cervesa i a comentar tot un seguit d'assumptes que, com és obvi suposar, giraven al voltant del món del pedal. Un fenomen curiós que vaig observar, entre glop i glop, va ser que de tots els ciclistes que ens vam agrupar aquell dia al voltant d'una taula, no ni havia cap de gras. En canvi, darrere nostre hi havia una taula de pescadors i el volum dels cossos d'aquells altres esportistes era considerablement més gros.
 

Dissabte vaig fer una bona sessió de Crossfit Outdoor, que és una nova modalitat d'aquesta disciplina que he practicat de diverses maneres. En aquest cas va consistir en fer anar el motosserra durant unes quantes hores i transitar amb el carretó els troncs resultats, alguns dels quals eren tan grossos que per aixecar-los vaig veure la padrina i vaig veure'm a mi mateix com un d'aquells onsos d'aquella competició tan curiosa que porta per títol World's strongest man o una cosa per l'estil. Al dia següent tenia un bon mal de braços, siga dit de pas. Però bé, ja que no vaig al gimnàs... Dissabte, doncs, malgrat la pluja intermitent, va ser un dia molt profitós.

I diumenge va ser el gran dia que feia molt que esperava. Per fi vaig poder arribar als 100 km amb la bici de carretera. Concretament en vam fer 112, més de 700 metres de desnivell positiu acumulat, en un temps de 4 hores i 10 minuts pedalades. La mitjana de velocitat que a mi em va sortir va ser de 27 km/h, que no està gens malament. La llastima és que se'm va fondre el pulsometre i no vaig poder saber la mitjana de pulsacions i les calories consumides. Però si em guio per les dades intermitents que m'anava donant la màquina abans de petar del tot i per les sensacions, calculo que va ser una mitjana pròxima al 75 per cent.



El ciclistes que vam emprendre la marxa vam ser: Javier, Juanjo, Peret, Josep Xavier, Calu i un servidor. Els tres primers, rodadors en carretera amb experiència. Els altres també, però no tanta. Aquest mateix dia feien una marxa a Velilla de Cinca, per la qual cosa a la cita en van faltar alguns que segur que no s'ho haurien perdut. 

El cas és que va ser una ruta d'allò més completa. Vam planejar fins a Lleida, xarrant, després fent relleus... Després va començar el tram més entretingut de la ruta i, perquè no dir-ho, un bon trencacames. De Lleida fins a Maials, passant per Albatarrec, Alfés (on vam fer una parada per menjar) i altres pobles del secà, va ser un veritable puja i baixa, coronat per una rampa d'uns 2 quilòmetres d'un mínim d'un 5 % de desnivell, segons em van dir els acompanyants. De fet, gairebé tot el desnivell de la ruta el vam fer en aquest tram.



La ruta prevista inicialment havia d'acabar en arribar a Seròs passat Maials. Però era aviat, jo tenia al cap de fer els 100 km i només en portavem 83. Així que vam enfilar cap a la Granja d'Escarp. Però, ai l'as! anant a la Granja i tornant tampoc arribaríem als 100. Així que algú va suggerir anar cap a Mequinensa. Quan Juanjo va sentir això va tornar a posar el plat gran (l'acabava de treure, després d'haver fet tota la ruta en plat gran) i ens va a estirar a tots. Ja hi tornem a ser, a uns 30 km/h. I al final resulta que ens vam passar i tot.


El grup va estar prou compacte tota la ruta, uns estaven més bé i uns altres menys, però llevat de les rampes, on cadascú ha d'anar a la seua, vam anar plegats tot el camí. És clar que hi va haver demarratges! Jo també em vaig fer algun, per dir-ho clar. Però aquesta és precisament la salsa d'aquest esport, juntament amb el companyerisme quan cal. Ara, el que puc dir és que no va ser un dia d'aquells d'asserrin-asserran, com diu lo meu quinto. Va ser ser més aviat d'asserrin-apretant.

A nivell personal, vaig disfrutar molt, em vaig provar en pla, pujant, baixant, anant a roda, fent relleus... I val a dir que em vaig trobar d'allò més bé, la qual cosa vol dir que el pla d'entrenament que vaig seguint (a la meua manera, és clar) no va tant malament. Haurem de veure com evoluciona d'ara en endavant, perquè les primeres marxes ja estan al caure.





Comentaris

  1. kinto tu si que sabes, quin parlar mes bonic que tens i com diu lo hyppy, ahi gorrion

    lo tercer temps es lo millor de tota la jornada o no?? vermut de lujo a un preu ridicul coses de juan

    com no dir-te que la ruteta es tot un clàssic, i ja vas veure que per terreno i ganes no serà.

    par kuan la pròxima???

    ResponElimina
    Respostes
    1. Quan puguem hem de fer una altra ruta com aquesta buscant nous horitzons. Esperem que siga pronte, quinto

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Que el pedalar no ens faça perdre l'escriure

Creacionisme, evolucionisme i religió a l'escola

Entre Ares i Benassal... Rampes!