La Era

Sí, soc conscient que caldria escriure l'era, perquè em refereixo a un tros de terra que antigament es consagrava al procés de separar el gra de la palla. Però jo tota la vida l'he anomenat "la Era", a aquest espai. També tinc clar que s'hauria d'escriure en minúscula, però per a mi és un nom propi, perquè no és una era qualsevol. Era la Era de l'oncle Antònio. I hi va transitar fins als 89 anys, havent traspassat als 90. Passada l'època cerealística, hi feia hortalissa i hi conreava ametllers. Ara, dos anys després de faltar, allò que havia estat un verger, ara és un selva.

La Era ha sigut sempre per mi un espai molt acollidor, tranquil, d'isolament voluntari, a la vegada que un  pont cap al passat, cap a les arrels. Ha estat una mena de jardí d'Epicur en el sentit més literal del terme. La Era és un espai rústic que toca a l'urbà; és el camp que toca a les parets del poble de Seròs. Tinc records de quan era petit, certament, però els records més vius que en tinc són de fa aproximadament una dècada, quan després d'haver acabat la meua etapa de formació acadèmica buscava feina i em passava algunes tardes a la Era, passant conversa amb l'oncle. Recordo especialment les de tardor, que a Seròs són magnifiques, d'una lluminositat excepcional. M'asseia sobre una soca i parlavem de tot una mica, sobretot de política, que era el seu tema preferit.

Ara he decidit arreglar-la, tornar a donar-li vida, encara que soc conscient que no tornarà a ser el que era. Seria impossible fer-ho vivint a Benicarló. Només espero poder reeixir-la i tornar a recuperar part de les sensacions viscudes en una altra època. Ara amb la meua pròpia familia, és clar. De moment he de dir que m'he passat el pont de la constitució treballant-hi i no he agafat la bicicleta, la qual cosa sí que és excepcional.

Tanmateix, ara que tot està per definir, ara que encara no hi ha res concret, tinc una sensació estranya. D'alegria, perquè hi estic fent alguna cosa, i de tristor perquè veig que allò que era cada cop està més lluny. A això hi ha ajuda molt el climà ponentí per excel.lència: la boira i el fred intens, que val a dir que a mi no em desagraden del tot. És una sensació, la que tinc, que qualificaria de proustiana.