Entre Ares i Benassal... Rampes!


Hi ha una dita castellonenca molt popular: "entre Ares i Benassal...", que ve a ser l'equivalent a la dita castellana "entre Pinto y Valdemoro...". Jo no conec aquests municipis castellans, tot i que sí que conec els municipis d'Ares del Maestrat i Benassal. Ares fou el primer municipi del País Valencià que el rei Jaume reconquerí i a Benassal hi envasen una aigua de molt bon paladar. Són municipis elevats. Ares està a més de 1200 metres d'altitut; Benassal a un poc menys però deunidó. El que no sabia però sí que m'imaginava és que per transitar-hi en Btt cal superar unes rampes terribles. De fet, els 10 quilòmetres que separen aquests dos municipis van ser els més durs i els més ferèstecs de la I XC Marató Alt Maestrat, que es va realitzar el passat dissabte, amb sortida des del municipi de Catí. Així mateix, vam passar per Vilar de Canes, Culla i per la Llacua, pedania del municipi de Morella per on també va transitar Jaume I, segons la seua crònica. Tot plegat, doncs, ja pintava bastos: 87 km i uns 2000 metres de desnivell de muntanya castellonenca en estar pur: pedres, barrancs, rampes, masos perduts, vaques i ovelles pasturant, fang, pols... Un paissatge espectacular, en definitiva.

Quan vaig pensar en inscriure'm a aquesta marxa no les tenia totes, perquè malgrat que la bici la vaig tocant, portava mesos que en btt no passava dels 1000 de desnivell i feia distancies de com a molt 60 km. De fet, des del mes de novembre passat en què em vaig comprar la Canyon, encara no he fet 3000 quilòmetres. En carretera, que sí que he fet quilòmetres, també havia baixat molt la intensitat. Però bé, tot es posar-s'hi i intentar recuperar la xispa. La setmana abans de la marxa vaig fer una bona ruta en btt i em vaig trobar motivat per apuntar-m'hi, malgrat que la motivació i la preparació no sempre van de la mà.

Un altre element que em va fer una mica de respecte era veure el personal que hi havia apuntat. Tot pros, ciclistes no exactament profesionals però amb entrenadors personals, nutricionistes, patrocinadors... Aquesta marxa puntua pel circuit de Castelló i hi va tota l'elit, malgrat que sempre s'hi apunta algun outsider com és el cas que ens ocupa. De fet, en aquestes marxes de cada vegada s'hi apunta menys gent precisament per això, perquè hi ha molt de nivell, i la gent només vol guanyar, fer podiums i copes a l'strava. I com que aquí són pocs els que ho poden fer, o bé fan la curta o s'apunten a altres llocs. També es veritat que es tracta de curses dures i cal estar preparat per afrontar-les, i hi ha gent que per això mateix ni s'ho planteja. Jo, en canvi, penso que aixecar-me a quarts de 6 del mati i fer una hora de cotxe per anar a fer 45 km i 600 metres de desnivell no val la pena. O faig la ruta que toca o em quedo a casa, hi vaja qui hi vaja. El que si que em miro són les meues condicions físiques i mentals per a afrontar un repte determinat. Però en fi, el món ciclista està ple d'estrategues, calculadors i de justificiacions de tota mena per a explicar les vicisituts d'una activitat que no hauria de deixar de ser un divertimento.



I així les coses, a les 6 del matí anàvem en direcció Catí amb l'amic Abel. A les set al lloc. Recollida de dorsals, salutacions als pros coneguts i a acabar de preparar les bicis per emprendre la ruta. Feia un dia fresc i assolellat, malgrat que la tarda anterior havia fet una bona tempesta. I a les 8.30 vam començar la ruta.

La sortida va ser ràpida, com sempre. Vam començar pistejant i aviat van arribar les primeres rampetes i el fang. Els primers trenta quilòmetres, però van ser més o menys portadors, tot i que l'escalfada era considerable pel ritme portat. Portava una mitjana de 21,5 Km/h i un desnivell acumulat d'uns 300 metres. En quedaven gairebé 1700 i uns 60 km. Calia prendre-s'ho amb calma. I acate seguit vam començar a pujar de forma important: Vilar de Canes i Culla, on hi havia el primer control. Allí vaig carregar els bidons i a tornar-hi, agafant ara una roda i ara una altra. Però les rampes van anar incrementant-se i l'argila va començar a fer acte de presència. Ja hi som, vaig pensar. A més, les pedres mullades en les pujades produien alguna relliscada inesperada. Això ho vaig notar tot pujant vers un castell espectacular que coronava un cim. Encara és ara que no en sé el nom ni la ubicació exacta, però un percentatge important dels bikers pujaven amb la bici agafada pel ramal.

Vaig anar fent fins arribar al quilòmetre 45 al municipi de Benassal, quan ja havia fet tambe uns 1000 metre de desnivell. I de Benassal fins a Ares del Maestrat venia el plat fort. Només sortir de Benassal una rampa formigonada del 20 per cent i de cara al pedregal. Puja que pujaras. Quedava gairebé la meitat del desnivell i el vam fer en 10 quilòmetres pràcticament tot: al quilòmetre 55 estàvem a Ares, i portava gairebé 1700 metres de desnivell. Per arribar-hi, tanmateix, calia superar una baixada per una llarguissima trialera ubicada en un barranc a la mola d'Ares. La dificultat estava en què els reflexos fallaven pel cansament. Però bé, avall va!. Arribats a Ares vaig tornar a avituallar-me, vaig fer engreixarme la cadena, perquè feia molt de soroll pel fang, i ara calia arrbar a La Llacua i superar un parell de rampes considerables. Després, una llarga baixada per un barranc pedregós, algun repetxo, sendes i a Catí novament: Vaig passar dels 87 km i el garmin em marcava 1928 metres de desnivell acumulat, exactament. En total, 5.24 minuts. El meu garmin em deia 5.09 en moviment, tot i que no comptabilitza si vaig a menys de 5 km per hora, i l'strava 5.14. Vaig parar tres vegades, uns 10-15 minuts en total. La velocitat mitjana, segons els garmin, 16,9 km/h i les pulsacions mitjanes 152, amb una màxima de 170. Una marxa dura, d'autocontrol i dautoconeixement personal i de la qual en vaig sortir força content, tant per com vaig acabar com pel temps total. Ara, en principi, sí que he acabat les marxes fins la temporada vinent.
  




Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Que el pedalar no ens faça perdre l'escriure

Objectius assolits