Objectius assolits

Després de gairebé quatre mesos sense publicar cap entrada, potser ha arribat el moment de tornar-hi abans que entréssim al període estival pròpiament dit. De calor ja en fa, però, i molta.

No pretenc ara fer un inventari de tot el que he fet al llarg d'aquests mesos perquè seria molt extens, innecessari i segurament incomplert. Intentaré, en tot cas, fer-ne una síntesi i explicar amb una mica més de detall les darreres activitats destacables. Han sigut mesos de molta feina i d'uns quants entrenaments. Els objectius d'enguany, La Polar Gran Fondo La Mussara i la Quebrantahuesos, així ho requerien.

Una de les coses més importants d'enguany per mi ha sigut el seguiment d'un el pla d'entrenament. A mi m'ha semblat una cosa complicadíssima, potser perquè no ho havia fet mai o potser perquè ho és. I he fet el que he pogut, tot s'ha de dir. He seguit les meues sensacions, les indicacions dels doctor Moreno i d'alguns amics experts en la matèria com Nano, Javier Mateu i Oscar Bosch. De Nano, poca cosa cal dir ja. Els dos darrers són professors d'Educació Física i amics, com Nano. El darrer, a més, va ser ciclista amateur, que és gairebé el mateix que ser professional però sense la mateixa remuneració.



El cas és que fer una pretemporada seguint unes pulsacions i un quilometratge, després començar a apretar una mica, per acabar a full gas, no és tan fàcil com sembla. Ara, després d'enguany tinc molt més clar el que he de fer i com ho he de fer. De fet, ho tinc clar a partir d'ara mateix, que tot i que de marxes ja no conto fer-ne cap més, fins a la tardor vinent encara queden uns quants mesos.

I en relació a les marxes a què m'he referit més amunt. He de dir que han sigut autèntics experiments. Que han sortit més o menys bé, però que haurien pogut anar d'una altra manera. No ho vaig veure clar fins que no les vaig acabar. Això és el que té fer coses noves.


En el cas de la mussara vaig fer un veritable exercici d'autocontrol. O millor dit, vaig fer el que havia de fer en relació a l'entrenament que havia fet: hores i intensitat. Més la primera que la segona. Van ser 8 hores i 7 minuts de plaer i sofriment, que és el que s'esperava, però a més a mi em van ajudar a "coneixer-me a mi mateix" tal com diu la màxima socràtica. Cos i ment han d'anar a una en les proves de fons això és evident, i tot s'ha d'entrenar i posar-ho a prova. I vaig fer la Mussara amb un plantejament prou conservador o prudent, segons com es mire: mitjana de pulsacions 140, màxima de 165. Tanmateix, al final em vaig quedar amb el dubte sobre què hauria passat si hagués apretat una mica més. Per això la última fase de la temporada, la que m'havia de conduir a la Quebrantahuesos (QH), la vaig encarar al voltant d'aquesta idea, això és, apretant més l'accelerador.


Com acabo d'apuntar, després de la Mussara em quedava un més per a la QH i vaig entrar de ple en la última fase de l'entrenament: intensitat pura i dura. Vaig baixar el número d'hores i vaig augmentar el ritme. Per esmentar algun exemple, en un mes vaig fer només una ruta de sis hores. La resta més curtes però mes alt de pulsacions i de velocitat mitjana. I així vaig fer la QH a una mitjana de 144 pulsacions i una màxima de 171 pulsacions. Sense entrar en l'umbral anaeròbic en cap moment. Ho vaig resistir prou bé, però vaig tornar a fer-me la pregunta: "Què hauria passat si hagués apretat una mica més?...". En total, 8 hores i 18 minuts, tot i ser una prova força més dura que la Mussara. O almenys a mi m'ho va semblar. El ports eren més llargs, sobretot el portalet, i més durs, sobretot el Marie Blanque. Em vaig quedar a uns 20 minuts de la medalla d'or, la qual cosa em motiva per a intentar l'any que ve arribar a aquesta fita. Del CC Baix Maestrat vam anar-hi una dotzena de persones, i del CC Seròs tres. De fet, de la QH en vaig fer una crònica per al blog del CC Seròs que reprodueixo aquí mateix:

"Unes 11.000 persones es van donar cita enguany a Sabiñanigo per participar en la Quebrantahuesos i la Trepariscos. Del Club Ciclista Seròs van participar 3 socis: Guerau Serentill, Daniel Pérez i jo mateix, Aleix Castellnou. Si no vaig errat, Daniel Pérez ja hi havia pres part una altra vegada, els altres dos debutàvem enguany. La jornada anterior a la marxa va ser la dels desplaçaments. Cotxes, furgonetes, caravanes… i tot tipus de vehicles transitaven amunt i avall per Sabiñanigo buscant un lloc on ubicar-se o senzillament per anar a arreplegar el dorsal i a gaudir del que oferien els nombrosos expositors que es van donar cita en aquest municipi aragonés. Es pot dir que hi havia de tot i en quantitat, com es obvi suposar.

El dia de la marxa va començar quan encara era fosc. Jo vaig sortir de Jaca, on estava allotjat, i tot i que encara era de nit pels carrers d’aquest municipi veí ja es veien ciclistes amunt i avall. No cal dir que els hotels estaven ocupats de manera exclusiva per ciclistes. I així a les 6.00 del matí van obrir els calaixos de sortida amb uns 8 o 9 graus de temperatura. I la gent van anar peregrinant fins trobar una ubicació. Jo hi vaig anar que eren gairebé les 7 hores i em vaig quedar ben lluny de la sortida. Guerau i Dani em sembla que devien estar més endavant. Però donat que cadascú porta el seu xip la ubicació no és problema a no ser per raons d’estratègia.

A les 7.30 va sonar un masclet que va donar el tret de sortida. El grup de ciclistes de Benicarló amb que estava vam tardar gairebé mitja hora a passar per l’arc de sortida. I després gas  i cadascú al seu ritme, buscant els grups adequats al nivell de cadascú. La velocitat en que es rodava els primers quilòmetres va ser prou alta. Recordo que hi va haver un moment que planejavem a 50 per hora. De fet Jo vaig arribar a Canfranc i portava una mitja de 31 km/h. Després la cosa es va anar empinant i vam pujar el somport.

Al meu entendre, el Somport és un port prou portador. Potser perquè encara estàs fresc i val a dir que tampoc té rampes excessives. Tal com havia decidit, vaig pujar-lo amb calma, amb molt calma. Vaig arribar a dalt quan portava dues hores de carrera. Després una gran baixada i a planejar una altra vegada. Aquí era important buscar grups de ciclistes i enganxar-t’hi. I així ho vaig fer, juntament amb dos companys del Club Ciclista Baix Maestrat, Gabi i Radu.

I així vam arribar al poble d’Escot i al temut Marie Blanc. Començava a fer calor, però quan ens vam anar endissant dins del port la calor va augmentar de cop. Sobretot la humitat. Semblava la humitat de Benicarló a l’estiu. Insoportable. La suor rajava a dojo. I puja que pujaràs. Les rampes bestials. 10, 11, 12, 13 i 14 % .Jo portava un 28 i és quan dius per què no em posava un 40!. Però bé, amunt. No és un port llarg, però se’m va fer llarguíssiim. En coronar-lo una banda de gaiters amenitzaven la ruta. I la gent vinga animar al personal. El crit més sentit era: “aupa, aupa”. No sé si és que tots eren bascos o és que aquest és un crit de guerra universal. En baixar el port hi havia un gran avituallament que semblava un camp de batalla. Bicicletes escampades, ciclistes desmanegats, tolls d’aigua, papers, restes de fruites... La cosa no era per menys.

I com aquell que no vol la cosa, gairebé sense adonar-m’en em troba ja al peu del portalet. La bateria començava a estar descarregada i m’esperaven 30 quilòmetres de pujada. L’amic Juanjo va dir: “el portalet és el juez i el verdugo”. Cuanta raó tenia. A mi em sembla que aquí és nota sí has entrenat bé. Perquè després d’haver fer gairebé 150 quilòmetres i més de 2000 de desnivell és molt fàcil petar el carter. És també, penso, un lloc on el treball mental és important, que també s’entrena. El cas és que dels dos companys de Benicarló que haviem començat més o menys junts quedàvem dos, Radu i un servidor. Gabi va desaparéixer pujant el .Marei Blanque I vam començar l’ascensió. 

El  Portalet és més llarg que un dia sense pa, i dur a collons. Algú m’havia dit que no ho era, però et trobes amb rampes fins al 10 %. I de 7, 8 i 9% moltes. De fet només va donar una treva d’aproximadament 1 km, que pujava al 1%. El cas és que el port no s’acabava mai. També he de dir que ofereix els paissatges més espectaculars de tota la ruta. Els cims nevats, l’aigua brollant pels marges i una llengua infinita de ciclistes que marxen en processó. A meitat del portalet el company em va dir que baixava el ritme. Jo el vaig anar mantenint i em vaig anar distanciant, fins traure-li gairebé mitja hora en arribar a meta. I quan faltaven uns quilòmetres, no recordo quants però no massa, va ser quan em vaig trobar amb Guerau i Dani parats a l’ombra d’un arbre. He de dir que la temptació d’afegir-m’hi va ser forta, però vaig continuar amunt. L’emoció de coronar-lo és indescriptible. Gent animante, esquetlles de vaca sonant. Et pugen 4 o 5 pulsacions de cop. I després una baixada de por. Vaig agafar gairebé els 80 Km/h. I vaig trobar un parell d’accidents prou greus. Això et fa anar amb compte, perquè del que es tracta es d’acabar bé.
Després de la gran baixada va ser el moment de planejar fins a la Hoz de Jaca, l’últim port. El cos està esgotat i has d’agafar algun grup si o si. Vaig rodar un parell de quilòmetres sol, i quan va passar un trenet que se m’acoplava m’hi vaig enganxar i a full gas, augmentant la mitjana i baixant les pulsacions considerablement. La Hoz de Jaca, tot i estar cansat la vaig pujar de patac. Suposo que de la mateixa inèrcia de la marxa ja t’habitues. Només quedaven dues o tres rampetes i planejar uns quants quilometres. Buscar rodes bones, donar algun relleu i endavant dins arribar a Sabiñanigo on una gentada esperava i aplaudia als ciclistes. Al final 8 h 18 minuts, posició 4271; Guerau 8 hores 36 minuts, posició 4921; i Dani 8 hores 37 minuts posició 4938. Penso que tots tres vam fem un paper prou digne. L’any que bé Déu dirà". 

I bé, com a culminació de la temporada vaig anar-me'n el diumenge passat amb els "galàctics" de Vinaròs. Això són paraules majors. Són 3 hores però a tope. No es para ni a menjar ni a pixar ni a arreglar punxades... A full de principi a fi. Si pots seguir el ritme bé i sinó també.

El cas és que vam presentar-nos al lloc de la cita habitual tres ciclistes de Benicarló. Allí n'hi havia d'altres. En total allí es va concentrar una cinquantena de persones. El nostre grup era d'una trentena. Els altres van sortir després. Ja que hi érem, però, havíem d'anar amb els galàctics, res de rodar. El cas és que vam començar la ruta en direcció a l'ermita de Vinaròs a un ritme prou portador. Però ah amigo! només arribar a la primera rampa de l'ermita la cosa es va posar tensa. Allí ja es van fer les primeres víctimes. No sé exactament qui eren perquè no podia mirar enrere, només endavant per no perdre roda. El ritme va continuar augment. Pujant pel camí carretes en direcció a Sant Rafael no paràvem d'avançar ciclistes a la vegada que se n'anaven despenjant del nostre grup. Jo aguantant i aguantant. No baixava de 160 pulsacions. Xupant roda i gràcies. Quan van arribar a Sant Rafael se'n van despenjar uns quants més. Un va punxar i ja es va despedir. I així vam arribar fins a la Sènia. Portavem una hora de cami a tope. L'amic Toni diu, "jo em despenjo que no em trobo massa bé" (l'estrany va ser estar vius encara!), i jo vaig pensar a bodes me convides. Bon vent i barca nova. Només en quedàvem 6. I al marxar nosaltres, 4: Agustí, Amancio, Faly de Vinaròs i un de Càlig que no coneixia. Quina escabetxina!. Però això es veu que és habitual. El calendari de rutes del cap de setmana està penjat a internet i cadascú decideix si hi vol anar i fins on. Això sí, en acabar hi ha reagrupament al bar Duc de Vinaròs per esmorzar. Hi he de tornar, a veure si puc arribar fins al final o bé em rematen del tot. El cas és que Toni  i un servidor vam tornar cap a Benicarló i pel camí anàvem trobant membres de l'equip que anaven fent la ruta al seu ritme, d'altres van girar cua, alguns van fer una altra ruta... Cadascú fa el que vol. Aquesta és la manera de fer. Al final ens va sortir una mitja de 29,5, i això que una hora va ser de recuperació.

I ara a gaudir de l'estiu amb la familia, que massa que han aguantat les sessions d'entrenament, a pedalar, a llegir, viatjar i fer el que es pugui. Espero que després del període estival torni a reemprendre el blog amb normalitat.




Comentaris

  1. Be nenng be un sintetizat d'allò que un ha après on cal fer i el que no cal fer. i com sempre diem no es pot estar a tot arreu però intentar-ho s'ha de fer.

    Ara a disfrutar de la family i ja li donarem mals pensaments de cara a la tardor i al 2016.

    Salut i pedals kinto i que els pujessim fer

    ResponSuprimeix
  2. Be nenng be un sintetizat d'allò que un ha après on cal fer i el que no cal fer. i com sempre diem no es pot estar a tot arreu però intentar-ho s'ha de fer.

    Ara a disfrutar de la family i ja li donarem mals pensaments de cara a la tardor i al 2016.

    Salut i pedals kinto i que els pujessim fer

    ResponSuprimeix
  3. I tant, temporada finiquitada, ara a disfrutar i l'any que ve ja pensarem que fem

    ResponSuprimeix

Publica un comentari

Entrades populars d'aquest blog

Que el pedalar no ens faça perdre l'escriure

Entre Ares i Benassal... Rampes!